Del bagul dels records

“Però com pot ser que en aquesta família el més d’esquerres, gairebé l’únic, sigui l’avi?”, s’exclama entre sorprès i indignat aquest, l’avi, que no s’havia considerat mai un revolucionari, ni de bon tros, sinó un pragmàtic, un home de bé d’una família mitjana catalana en què la sobretaula ha derivat en debat polític.

Durant els últims anys, sobretot, es va parlar amb més o menys entusiasme de si s’aconseguiria culminar la independència. Ara, en el desencant del postprocés,  repassats els assumptes de salut, el Barça (masculí i femení) i els nòvios i nòvies dels nets, la conversa s’encalla en un únic punt: com la immigració pot condicionar el vot en les pròximes eleccions, siguin quan siguin, a Catalunya o a Espanya.

A la família hi haurà tres votants nous i el que no entén l’avi és que, encara que cap partit no satisfà ningú, els nets formulin un vot de dretes, de fet, ho fan tots els homes de la família llevat d’ell.

“Si ho diuen molts estudis i enquestes, els homes joves ara som més de dretes”, intenta explicar el net gran. “Però tu, un noi culte i intel·ligent, per què votaries un partit d’extrema dreta?”, pregunta una tieta. “No has vist els influencers?”. I cita agitadors del tipus Charlie Kirk. “Però vosaltres no teniu per què deixar-vos influir per aquesta gent i les seves idees
–insisteix la tieta–. El gran problema que cal combatre, des de la política o des de l’activisme, i més vosaltres que sou joves, és l’enorme desigualtat social que empobreix fins i tot aquesta família”.

Res, els arguments tornen a la immigració, acusada de devorar totes les subvencions i pressupostos socials, d’amenaçar la llengua catalana, la cultura occidental... I de passada, hi ha una crida al replegament del país, res de ficar-se en conflictes del tercer món. Espanya primer. O Catalunya primer. “Si el teu avi, que va lluitar contra els nazis, aixequés el cap!...”, recrimina, en un últim intent, l’avi al gendre, el membre que té la família més semblant a un expat .

El gir polític a la dreta dels joves; l’encara avui no tancat debat sobre l’avortament; la suposada tornada a la religió, animada, entre d’altres, per la moderna Rosalía; noies joves que defensen ser mestresses de casa en lloc d’incorporar-se al mercat laboral; el moviment per mantenir les centrals nuclears que les últimes dècades es demanaven de tancar; diversos països europeus benestants recuperant el servei militar... Avui és 20- N. Del 2025, sí, quin alleujament; no del 1975. Per un moment, m’ha assaltat la ment un remake espanyol i forassenyat de Good bye, Lenin!