Tenen molts detractors, però cal admetre que l’Ozempic-Wegovy i altres fàrmacs d’aquest tipus utilitzats per aprimar-se s’evidencien com el miracle llargament esperat pels seus beneficiaris i per la indústria farmacèutica, d’aquelles troballes amb què aquesta dona la campanada cada diverses dècades. Els GLP-1 ( semaglutida, tirzepatida, liraglutida, comercialitzats com Ozempic, Wegovi, Zepbound, Mounjaro, Saxenda) permeten unes pèrdues de pes importants. Els seus usuaris mostren el seu abans i després a Instagram, a catifes vermelles, d’obesos a prims, molt prims, alguns.
Estar extremament prim es torna a portar a desfilades i catifes vermelles, com en aquest cas en la persona d'Ariana Grande
La reserva cap a aquests fàrmacs és que en tres o quatre anys d’ús estès es veuen resultats espectaculars, però no se sap com evolucionaran. Si es deixen de prendre, passat un no gaire llarg termini hi pot haver un efecte rebot, llevat que es canviï, igual que d’aspecte i de roba, d’hàbits d’alimentació i activitat, el que no sempre és fàcil sense canviar de vida. A part, s’associen aquests fàrmacs a més beneficis, ja que l’obesitat és factor de risc d’altres patologies. Però també se n’observen efectes secundaris indesitjats i fins i tot greus per la pèrdua muscular.
L’Ozempic i similars tornen a canviar la percepció social de l’obesitat
Tot i així, el seu impacte serà enorme més enllà de l’individual. Com a sector farmacèutic mouran milers de milions de negoci els pròxims anys (l'OMS estima que hi ha més de 1.000 milions de persones amb obesitat al món i el doble encara amb sobrepès). The Economist apuntava que ja se n’estén el seu ús en països com l’ Índia o la Xina, on el 2026 vencerà la patent de la semaglutida. Se’n preparen genèrics i nous fàrmacs per arribar al màxim de persones amb obesitat, de les quals ara les allunya el cost elevat.
Lee tambiénQuan un ascensor o una mamografia son notícia
Aquests fàrmacs canvien a més de nou la percepció social de l’obesitat. Davant la visió que s’imposava últimament de patologia crònica de la qual no s’ha de culpar l’afectat, que no es tracta solament de menjar més o menys i de crítica de la grassofòbia, la facilitat que semblen donar aquests fàrmacs per perdre pes retorna a la idea que aprimar-se no és tan difícil –“Utilitza injeccions, no siguis ximple, van de maravilla!”– i és només qüestió de voluntat.
I tot això en una societat en què la condemna de l’extrema primesa de fa uns anys ha disminuït. Artistes i models es passegen cadavèriques i aquests cànons de moda s’emmascaren en el mateix respecte a la diversitat que demanen les persones amb obesitat. Així que ara, a sobre, el gras és també el desgraciat que no es pot pagar els ozempics.
