Es fa difícil concloure què nassos vol dir que el cognom d'un dictador sigui la paraula més escrita durant dies a les xarxes socials, però així, a primera vista, no ens diu res de bo. Com a mínim, fa lleig. Els cinquanta anys del “fet biològic” s'havien de recordar, ningú no ho posa en dubte, però també s'imposa certa reflexió sobre la sobreexposició que ha tingut la figura de Franco en aquesta última setmana. Especialment en un àmbit, el del pati digital, en el qual no hi ha els necessaris filtres per interpretar els fets i hi cap qualsevol cosa, des de la frivolització banal fins l'exaltació més descarada.
Per no alarmar-nos més del compte, posem alguns peròs. Que Franco sigui TT no és nou; malauradament cada any, per aquestes dates, ressorgeix d'entre els morts per col·locar-se al pòdium de les converses en línia, perquè el 20N és una data assenyalada al calendari dels internautes, perquè l'assumpte de la memòria històrica, ja ho sabem, s'ha resolt d'aquella manera a Espanya. Es parla molt de Franco des de fa anys, potser perquè Franco, o les seves reverberacions, no se n'han anat mai del tot. Per tant, l'efemèride rodona d'aquest 2025 només ha servit per multiplicar exponencialment el volum de piulades, però no és gens extraordinari.
Manifestació d'exaltació al dictador Francisco Franco
A més, cal dir-ho: tret d'algoritme esbiaixat —i amb Musk no se sap mai: de vegades a Grok li dona per negar-te l'Holocaust així a la lleugera—, una majoria dels comentaris sobre el dictador han estat clarament negatius, la qual cosa inclou insults, vexacions i burles cruels. I és que només faltaria que els exaltadors s'haguessin menjat tot l'espai virtual, com a vegades aconsegueixen. En aquest cas, s'han limitat a retroalimentar-se de forma més endogàmica i/o a reaccionar a una allau d'antifranquisme diàfana i meridiana.
Així doncs, han proliferat vinyetes al·lusives; també moltes dades d'assassinats, desapareguts, exiliats o nadons robats durant el règim; nombrosos muntatges amb la cara de Franco més o menys graciosos; recordatoris d'altres efemèrides “que no et diran els mitjans” com l'assassinat de l'anarcosindicalista Durruti en el 36; crítiques per la mateixa commemoració, i alguns fils divulgatius per demostrar que “amb Franco no es vivia millor”, en un intent de contrarestar aquestes enquestes que indiquen que un nombre gens menyspreable de joves no veuen malament una dictadura. Aquest ha estat el to general: molta mofa i molta ràbia, però també por a què alguns reescriguin la història i blanquegin el dictador.
Que el cognom d'un dictador sigui la paraula més escrita durant diversos dies a les xarxes, no ens diu res de bo
I més context. L'actual estat de coses també ha propiciat aquest vendaval francòfon (2. Adj. Es diu del que parla molt de Franco). La condemna al fiscal general, però també la protesta de Femen en una missa en honor a l'autòcrata del Ferrol van posar més llenya al foc i van inundar la tuitesfera hispànica de més i més mencions al tema. Així, tant la decisió del Suprem com l'actitud de l'individu que va agredir sexualment les dues activistes han fet concloure a molts que “Franco va morir el 1975. El franquisme, no”, com deixava escrit la periodista Elisenda Roca (@elisendastone).
En total, més de cent mil tuits el dia en qüestió i desenes de milers en els dies anteriors i posteriors. Franco a la boca de tothom. Són xifres similars a les de Rosalía setmanes anteriors. I això de parlar de la cantant catalana ve a tomb perquè el món de les xarxes és, de vegades, tan simple com la famosa frase de Salvador Dalí: “Que parlin de mi, sigui bé o malament”. Tot es fica al mateix sac de tendències i modes, i no passa res. Malgrat que està bé no oblidar el que realment va succeir, potser col·locar la keyword Franco tan profundament en l'imaginari col·lectiu pugui tenir, cinquanta anys després —i amb el panorama que tenim—, efectes perniciosos. Ja saben, per allò dels impactes publicitaris.
Llegeix també
Perquè... Es tractava de Franco o de la democràcia? Perquè si es tracta de democràcia, però al final només parlem de Franco —encara que sigui per subratllar que era un fill...[INAUDIBLE]—, llavors hem caigut de quatre grapes en la conversa exacta que desitgen els qui ja estan cansats de la democràcia. Quan hem d’insistir tant en com de dolent era un tirà, és que no anem bé.
