Shakespeare amb guaiabera

A començaments dels anys setanta hi va haver qui va voler fundar una nova dinastia franquista casant una neta del dictador amb un Borbó, net d’Alfons XIII: la unió dinàstica no va prosperar. Suposo que aquell somieig successori reflectia el desig de les elits del règim de perpetuar-se en el poder al llarg de diverses generacions. En això el franquisme no es distingia d’altres dictadures que, fossin nominalment d’esquerres o de dretes, també van provar de retenir el poder mitjançant la creació de noves dinasties. Va ser el cas dels Duvalier, que van governar Haití entre el 1957 i el 1986, o el dels Al-Assad, amos i senyors de Síria durant mig segle fins que l’any passat van ser descavalcats del poder. Encara és el cas de Corea del Nord, on, després de gairebé vuit dècades, la tercera generació de la família Kim continua regint el destí d’un país que oficialment rep el nom de República Popular Democràtica: quina república tan peculiar, on el poder es transmet de pares a fills com en la més vulgar de les ­monarquies!

Una altra de les il·lustres dinasties oficioses va ser la dels Somoza, que van governar Nicaragua des del 1937 fins al 1979, quan van ser enderrocats pels guerrillers sandinistes. Paradoxes de la història: al cap de més de quaranta anys del triomf de la revolució, un dels seus líders, l’octogenari Daniel Ortega, que ha ocupat la direcció de l’Estat durant els últims divuit anys, podria estar pensant a fundar la seva pròpia dinastia. Almenys això és el que creuen els que asseguren que la successió només pot recaure en la seva dona, Rosario Murillo, nomenada copresidenta a començaments d’aquest any, o en algun dels fills de tots dos: en fi, tot quedaria a casa. Una altra república amb ínfules de reialesa!

Qui vulgui saber com va ser la caiguda del règim de Somoza ha de llegir les autobiografies de Sergio Ramírez (Adiós, muchachos) i Gioconda Belli (El país bajo mi piel), escriptors excel·lents tots dos i figures molt destacades del sandinisme primigeni. En línies generals, les seves reconstruccions dels anys posteriors al triomf­ de la revolució coincideixen: l’èxit de les campanyes d’alfabetització, el desencert de la reforma agrària, l’hostilitat de l’administració Reagan. Si cap d’aquests dos llibres no parla de l’actual deriva dictatorial del Govern Ortega-Murillo, de la qual Ramírez i Belli són víctimes, és perquè es van publicar quan la deriva només es començava a entreveure. Estaria bé que afegissin algun capítol als seus volums de memòries i ens expliquessin com ho estan vivint.

A començaments del 2023, els dos escriptors­ van ser desposseïts arbitràriament de la nacionalitat. Amb ells van córrer la mateixa sort tres centenars més d’opositors, també reduïts a la condició d’apàtrides i privats de les seves propietats, estalvis i pensions de jubilació. Molts d’ells havien viscut les amargors de l’exili els anys més durs de la repressió somocista i ho tornaven a viure ara, perseguits per Ortega i Murillo, antics companys seus a les files del sandinisme. És el cas de Ramírez i Belli. També és el cas d’Ernesto Medina, que va ser rector de dues prestigioses universitats al seu país i que, com ells dos i com un centenar més de represaliats, ha acabat acollint-se a la protecció i l’hospitalitat ofertes pel Govern espanyol (que, per cert, aquest mateix mes de novembre ha donat empara a dos-cents quaranta-cinc refugiats nicaragüencs més procedents de Costa Rica).

Lee también

L’equip mèdic habitual

Ignacio Martínez de Pisón

Daniel Ortega i Rosario Murillo no s’aturaran fins a aconseguir la total eliminació de les figures històriques del sandinisme que no s’han plegat a ells. Fa menys de dos mesos, va ser enterrat de manera clandestina i sense honors qui va ser el principal estrateg del triomf militar sandinista, membre de la direcció nacional de l’FSLN i més tard ministre de Defensa. Es deia Humberto Ortega, era germà de Daniel i va morir a la presó. El seu delicte havia consistit a criticar els plans successoris de la seva cunyada, Rosario Murillo: primer ella, després algun dels seus fills... Quan un s’assabenta d’històries com aquesta, no pot sinó pensar en Shakes­peare i en la tràgica i cruel relació que els seus personatges estableixen amb el poder. Tot això de Nicaragua té molt de Shakespeare. Això sí, d’un Shakespeare amb guaiabera.