Entre la ironia i el sarcasme

Escriu Javier Cercas a Anatomía de un instante que “en democràcia la política és un teatre i ningú no pot actuar en un tea­tre sense fingir”. En cada sessió de control al Govern central al Congrés, l’espectador pateix pel clima de tensió que es crea en el foc creuat entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo. El president se serveix de la ironia, el cap de l’oposició, del sarcasme. Però hi ha moments que l’intercanvi de paraules sumeix en la incomoditat els que el segueixen en directe. I encara que, com defensa Cercas, en aquests enfrontaments verbals segur que hi ha una part d’actuació, perquè la política és teatre, de vegades el soroll amenaça amb tragèdia.

Perquè tragèdia és que els dos partits principals de la Cambra no es puguin posar d’acord en res. Els seus líders no se suporten, però la seva manera d’entendre el món no pot estar més allunyada. Com si uns fossin de Venus i els altres de Mart. I així és difícil de construir res.

I és una pena, perquè ahir el dia es va despertar assossegat i el nomenament de Teresa Peramato com a fiscal general, amb una biografia irreprotxable, va ser rebut per l’oposició amb respecte, que ja és molt. No hi va haver sortides de to, com si Feijóo hagués donat l’ordre de contenir-se. Només es va sortir del guió el seu portaveu, Miguel Tellado, que va venir a dir que dels nomenaments de Pedro Sánchez no en pot venir res de bo. Com si per fer oposició un hagués de ser tan desagradable com la nena de L’exorcista. La unanimitat va ser total al Consell del Poder Judicial, esmenant-li la plana a Tellado.

El cara a cara entre Sánchez i Feijóo va ser insuportablement aspre. El líder popular va avisar el president socialista: “Vostè és cada vegada més perillós per a la democràcia” i aquest li va respondre: “L’esquerra no demana permís ni perdó per governar”. A partir d’aquí tot va anar a pitjor fins que Feijóo es va quedar en blanc amb una andanada que li havia preparat el seu partit. Va ser quan va anunciar que aviat es rodarà una sèrie sobre el seu mandat, però, quan anava a dir el títol, va perdre el fil, i va remenar entre els papers fins que va esgotar
el temps. En l’argumentari havien suggerit Anatomía de un farsante, donant-li la raó a Cercas sobre el fet que la política és pur teatre.