Una colossal biografia detalla les “pors, preocupacions i alegries” de Fernando Pessoa”

L’obra de Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935) i els seus coneguts heterònims –els diversos noms amb personalitats diferents sota els quals va escriure– té molt a veure amb el món actual, tan fragmentat i en el qual podem prendre diverses personalitats en els avatars de les xarxes socials, recorda Ricard Zenith (Washington, 1956), traductor, editor i autor de la colossal Pessoa. Una biografía (Acantilado): “Podem entendre-ho millor que els seus contemporanis, ja que alguns crítics de llavors i fins i tot el seu primer biògraf no donaven importància als heterònims perquè els creien poc sincers. Avui, en canvi, entenem que no hi ha un ésser autèntic i real: cada persona (això significa Pessoa en portuguès) és sempre una ficció”.

No és una afirmació banal per al biògraf, que arriba a introduir-lo en la seva llista de dramatis personae amb el nom civil: “La persona que portava el nom propi de Pessoa tenia diverses subpersonalitats, segons el poeta, i era tan fingidor com els seus heterònims”. Una llista d’heterònims que podria superar “el centenar, d’altres en donen 72 i fins a 120, però els importants són uns vint que tenen obra pròpia”. “El meu heterònim favorit és aquell en el qual treballi, ja sigui Ricardo Reis, el classicista; Alberto Caeiro, el de la natura, o Álvaro de Campos, el més urbà. Tots em sedueixen, encara que per a mi el més complex seria Álvaro de Campos, el més proper a Pessoa mateix, i va colonitzar la meva vida”, assegura. “Hi és constantment, durant tota la seva vida, encara que tinguin biografies siguin gairebé contràries, ja que Pessoa després de tornar de Sud-àfrica a Lisboa amb 17 anys mai més no va sortir del país, mentre que Álvaro de Campos viatjava pel món. Pessoa va ser molt tímid i no tenia gairebé vida romàntica, cap vida sexual, quasi segur que va morir verge, mentre que Álvaro de Campos era bisexual, amb relacions amb dones i homes. És com si fos una projecció freudiana, aquell que hauria volgut ser”, assenyala. Pessoa “inventava biografies per als seus heterònims i si hagués existit la intel·ligència artificial fins i tot en tindríem fotos, i va escriure explicant com volia que els crítics futurs entenguessin el seu projecte”.

El genial autor del Llibre del desassossec –que Zenith va editar i traduir a l’anglès– “era reservat i tenia molts dubtes sobre la seva aparença física, no se sentia gaire atractiu a nivell romàntic, però tenia gran ambició literària, no en el dia a dia, sinó que pensava en la immortalitat literària”. Per això es va preocupar més per escriure que per publicar.

“El poeta i crític portuguès Jorge de Sena va escriure que Pessoa era l’home que mai no va ser, que va invertir tota l’energia en la literatura i no va quedar res, idea que molts encara tenen, però jo volia mostrar que no va ser així, que hi ha una persona civil de carn i ossos que tenia les seves pors, preocupacions i alegries”, explica Zenith, conscient que el seu treball “és millor que altres biografies, no per mi, sinó també perquè en les últimes dècades molts especialistes hem investigat i hi ha molta informació disponible”. Zenith hi va dedicar quasi tres lustres, bussejant en més de 25.000 documents, apuntant connexions i ordenant minuciosament el seu pas per un món que no va aconseguir entreveure l’escriptor portuguès més important del segle XX, ja que a més d’articles en diaris i revistes amb prou feines va publicar en vida un parell de plaquettes en anglès i un llibre en portuguès. Encara avui, assenyala, queda molt per publicar.

L’expert destaca “el seu costat lúdic”: “Era una espècie de nen que no volia ser adult, va conservar una imaginació fèrtil i es va prendre seriosament els jocs”. Una de les contribucions de les quals es mostra orgullós és citar la influència primordial, en la creació de l’univers d’heterònims, del seu besoncle Manuel Gualdino da Cunha, que “amb una gran imaginació inventava amb el nebot personatges ficticis, un joc que després va continuar”.

La biografia també introdueix el lector en “la seva recerca espiritual, molt important tota la vida i sobretot els últims anys”. En aquest aspecte, Pessoa, a més de ser expert astròleg i contactar amb “esperits astrals”, va arribar a imaginar un orde amb els seus propis rituals, i va tenir contacte amb Aleister Crowley, qui, “després de llegir dos poemes eròtics en anglès de Pessoa, un de caràcter heterosexual i un d’homosexual, va creure que podria liderar un dels seus ordes iniciàtics”. Quan es van conèixer, Crowley va canviar de parer, encara que el va respectar: “Crowley practicava la màgia sexual, amb dones i amb homes, representava la màgia negra. Pessoa, la màgia blanca, i parla de la importància de realitzar el costat femení i el masculí, però per dins, perquè era cast i celibatari”.