Com va escriure Lipovetsky en un llibre de portada icònica, cap als vuitanta vam entrar en l’era del buit. Vam començar a perdre el sentit de la història i a alleugerir càrregues del passat, i els envasos es van omplir de paraules que evocaven la necessitat de deixar anar llast: free, zero, sense . Avui, fins i tot disciplines que mai no imaginaries sense aspiren a aquesta amputació indiscriminada. Per exemple, la criança.
Per un amic, vaig saber ahir que existia la tendència “educar sense el no”. “Posa per cas que el teu nano està a punt de llançar-se a la calçada i veus que arriba un patinet. No diguis ‘no’. Parles amb veu assossegada i dius una cosa com ara: ‘¿Has pensat que potser és millor parar-te un moment abans de travessar?’”. La imaginació se’m dispara: el nen no ha sentit res (pel to assossegat) o s’ha llançat a la calçada a mitja frase (cinc segons per pronunciar-la contra els 0,5 segons d’un no cristal·lí). La tragèdia es consuma.
L’amic m’interromp: “Això és pensament negatiu. Com a màxim, pensa que haurà perdut un peu. Un peu s’arregla. Un trauma, en canvi, és per a tota la vida. A més, el teu gest a favor de la criança respectuosa et farà créixer l’autoestima com a mare, i això compensarà la desgràcia del peu”. L’amic és psicòleg, psicòleg a l’oposició, diguem. Al centre on treballa, és l’únic que es nega a organitzar tallers de pares perquè s’oposa a l’excés de sense . Obre una carpeta i m’ensenya alguns tallers que ha ofert l’Ajuntament de la seva localitat: “Educar sense horaris”, “Educar sense gènere” i “Educar sense drames”. A ell li han proposat “Educar sense manipular”. “I això és un oxímoron”, exclama.
Lee tambiénFenòmens monstruosos
Hi estic d’acord. Si prenem com a accepció de manipular “exercir influència sobre el comportament d’altri en benefici propi”, tota mare i tot pare digne d’aquest nom té tendència a influir en benefici dels seus fills (benefici que redundarà en el seu propi) perquè un nen ben manipulat (igual que un nen ben educat), tindrà menys problemes per relacionar-se saludablement, cosa que repercutirà en la tranquil·litat dels qui l’estimen.
No nego que hi pot haver pares que, com Toni Soprano, intenten influir amb finalitats retorçades, però no crec que siguin dels que van als tallers. I si es tracta d’una petita manipulació, una dolça o irritant manipulació, qui no en vol una a la seva vida? Qui no la recorda amb una emoció condescendent? En fi, el que deia: cap als vuitanta vam entrar a l’era del buit. I, dia a dia, el buit es va buidant.