El tsunami d’extrema dreta pren cos i, com confirma l’últim baròmetre del CEO, les seves onades van guanyant altura: Aliança Catalana atraparia Junts i, sumada a Vox, mostra que prop del 25% d’enquestats catalans donarien avui el vot a aquestes formacions, un espectacular augment des de l’escàs 12% del 2024.
Sorpresa? Si n’hi ha hagut és per pura ignorància. Perquè és el resultat de les inevitables seqüeles del capitalisme neoliberal que ens ha regit les últimes dècades, i dels seus trets més distintius: acumulació de renda i riquesa en poquíssimes mans i deteriorament d’expectatives d’amplis sectors, entre els quals capes mitjanes. Avui, aquí, no només és insuportable la taxa de famílies pobres, i la dels nens que en formen part, sinó que la contenció salarial, la precarietat de l’ ocupació, les dificultats d’accés a l’habitatge, el deteriorament de la sanitat i l’educació públiques i el creixent pessimisme sobre el futur són inevitables conseqüències del sistema.
Les propostes per reforçar l’Estat de benestar arriben massa tard
Amb aquests elements, ha succeït l’inevitable: creixent polarització social i, per a conjunts cada cop més nombrosos, recerca de solucions radicals per utòpiques que semblin. A més, per afegir sal a la ferida, ni la Gran Recessió va alterar aquesta perniciosa dinàmica: l’historiador de Berkeley Barry Eichengreen mostra ( Hall of mirrors , 2015) com, a diferència del new deal de Roosevelt, els principis bàsics del capitalisme neoliberal que ens van conduir al desastre del 2008 han continuat incòlumes.
L’empenta de l’extrema dreta tendeix a explicar-se com el resultat de la seva agressiva presència a les xarxes socials. No dubto que això tingui efecte, però sempre és una pèssima política matar el missatger: el fet que aquests fenòmens siguin universals hauria d’obligar a analitzar-ne les causes més profundes. Al gener farà dos anys que vaig publicar un volum ( Un mundo distópico , Ediciones Tibidabo) en què intentava subministrar algunes claus de l’emergència radical a Occident, des de Corea del Sud fins als Estats Units, passant per la que ha brollat per tot Europa. Em semblava evident, i el que passa a Catalunya ho confirma, que els resultats de la globalització neoliberal, sumats a l’angoixa climàtica, els efectes de la tecnologia sobre l’ ocupació, l’envelliment i la necessària immigració constituïen un explosiu còctel social, del qual avui comencem a veure els impactes.
Cal reconèixer que finalment estan apareixent propostes que, per frenar el creixement de l’extrema dreta, postulen el reforçament de l’Estat de benestar. Totalment d’acord. Però el passat ens
ha atrapat, el futur està escrit en gran manera i aquestes polítiques, si s’implementen seriosament, arriben tard, massa tard. Llastimosament, la situació actual i els canvis que s’acosten suggereixen que les onades de l’extremisme no han assolit encara el seu màxim. Temps difícils!