Fa molts anys que Antoni Puigverd (la Bisbal d’Empordà, 1954) intenta pensar el país i explicar-lo, com bé saben els lectors d’aquest diari, i per això en publicar un llibre no podia limitar-se a reeditar i ampliar alguns articles: aquests dimecres presenta a la llibreria +Bernat Emboscado (Libros de Vanguardia), l’edició en castellà d’Ocell de bosc, publicat ara fa un any i on ha buscat la manera d’anar més enllà oferint el seu món en petites dosis, amb un revestiment culinari que es va diluint a mesura que avancen les pàgines.
Lee también
Gastronomia, literatura, personatges i anècdotes?
Per sort la literatura catalana té un mestre, Josep Pla, que va inventar un gènere nou, tot i que ell ve de Montaigne i d’altres com el Zibaldone de Leopardi. M’hi trobo còmode i forma part de l’ofici, de 40 anys d’escriure els diaris, reciclar materials i introduir aspectes de dietari i de memòria sense que encara sigui cap de les dues coses pròpiament. L’anterior llibre, La finestra discreta (Libros de Vanguardia, 2014) el vaig estructurar sobre la roda del temps, i quan pensava aquest vaig veure que havia parlat molt de cuina i ho convertiria en el pretext, l’excusa que el vertebra, per fer una mena d’almanac amb totes les parts de la meva vida, l’àmbit familiar, dintre d’una contenció perquè no soc exhibicionista, les meves dèries de lectures, amb autors que llegeixo i als quals torno, les meves passejades, amb la part més evolutiva del paisatge...
També explica la seva relació amb Maragall o amb Carles Puigdemont...
Aquest capítol de vivències amb personalitats més o menys relacionades amb el moment del procés fa com de xarnera entre una part més memorialística i d’experiència pròpia i una part més objectivada, de la vida social. Maragall sol ja em donaria per un llibre, i lamento no poder mantenir-hi la relació, però el procés va començar amb el seu estatut. Pel que fa a Puigdemont, necessitava explicar-me davant les acusacions que em fa ell mateix.
Pels independentistes és un botifler, i pels espanyolistes, un catalanista...
Jo soc molt partidari del punt mitjà. Intento que la meva vida tingui coherència, i si això em porta problemes, doncs em sap greu, i això que alguns m’han estat bastant durs, com quan arran d’una crònica sobre el judici del procés vaig rebre molt d’assetjament per Twitter, amb molta agressivitat. Enric Juliana em va ajudar, però ja en vaig tenir prou. Els ponts són el primer que es bombardeja en una guerra, i jo sempre he tingut vocació de pont, no de negar les diferències sinó de buscar la unitat i, sobretot, el consens.
L'expressivitat d' Antoni Puigverd durant l'entrevista
Defensar la tradició cristiana tampoc no està gaire de moda...
La tradició cristiana, per mi, és molt important. M’hi vaig anar redescobrint, perquè com tots els membres de la meva generació, jo també havia trencat, però m’hi van ajudar diverses coses, com que no puc suportar que hi hagi diferents maneres de mesurar, com en els judicis on hi ha una gent que són sota la lupa, abans els independentistes, ara els socialistes, mentre que a d’altres no se’ls aplica el mateix rigor. Vaig començar a veure molta crueltat contra el món catòlic i cristià, em vaig començar a posicionar i això em va fer pensar.
Retorn a la fe?
“A la missa abans d’un conclave per escollir Papa vaig començar a sentir-me interpel·lat”
Va tornar a la fe...
Després de la mort de Joan Pau II, Guyana Guardian em va enviar, amb altres periodistes, al conclave que més tard va escollir Ratzinger. Vaig anar a la missa d’abans del conclave per fer una crònica d’ambient, i durant l’homilia del futur Papa jo prenia notes i, ostres, vaig començar a sentir-me interpel·lat i això em va portar a un procés de recerca que encara no he acabat. Tota persona que ha passat pel materialisme històric i dialèctic ho té complicat per acceptar la transcendència, però m’hi esforço.
L’espiritualitat torna...
En vaig parlar fa poc en un article arran de la pel·lícula Los domingos, que em va agradar molt, però també hi ha les Tarta Relena, o la Rosalía, que ha posat sobre la taula el que diu Simone Weil, simplificant molt, que estar atent a una cosa i resar ve a ser el mateix. El problema a la nostra època és que no podem estar atents perquè tenim 50.000 sol·licituds a cada instant a través del telèfon. Vivim una vida de dispersió, de fragmentació, de zàping, que es deia abans. La societat ens hi va portant i el telèfon ens ha canviat la vida, i hi ha gent que diu “no puc més”, i en comptes de posar pedaços, anar a psicòlegs i teràpies per tornar a posar-se a la roda, alguns diuen: “M’aparto i busco la serenitat i la contemplació”. Això, inevitablement, et porta a una certa experiència que té a veure amb l’experiència de la transcendència. És inevitable que passi i m’agrada que estigui passant.
Torna l’espiritualitat
“Rosalía posa sobre la taula el que diu Simone Weil: estar atent a una cosa i resar ve a ser el mateix”
Ens hem de centrar.
Sense aquestes noses, pots contemplar, i la contemplació no necessàriament ha de ser mística, només, pot ser paisatgística i, per tant, una mica panteista. És veritat que pot ser una vulgarització, una banalització de la mística, un fenomen de moda, però jo ho veig com a signe d’un moment d’una inflació tan gran d’experiències i de vivències que la gent diu: “No puc més, necessito asserenar-me i centrar l’atenció”. Fins i tot a la gent de la cultura li costa llegir, avui. No és que no tinguis temps, és que estàs completament dispers, i potser simplement caldria anar a fer un volt i asseure’s en un marge i mirar el cel.
Dedica dues seccions als aforismes, una amagada sota la forma d’un diccionari...
Algú m’havia fet notar una vegada que tinc un cert to sentenciós, que acabo amb frases que condensen una idea, encara que jo no tingui aquesta voluntat. Deu ser el meu estil. Després de rellegir els meus articles de política vaig començar a trobar com unes sentències, o refranys. Els vaig retocar i m’hi vaig aficionar. És com agafar els articles, posar-los a una trituradora i passar per un filtre, i en surt el meu pensament sense haver de fer tot el procés.
Quin creu que és el secret del seu estil?
Tinc voluntat d’estil tant quan parlo de política com quan parlo dels meus nets o de viatges. Sempre intento buscar l’adjectiu adequat, que la frase soni bé, que tingui una estructura circular, i que s’aguanti per la claredat, que és una obsessió. Quan vaig començar a escriure, de jove, tendia a ser fosc, era professor d’institut i sempre deia als meus alumnes, quan feien redaccions setmanals, que és més fàcil escriure difícil que escriure fàcil i és a base a molts anys de picar pedra que he aconseguit la claredat i la precisió estilística.
Lee tambiénEn la mort de Vicenç Pagès
També dedica un espai a Vicenç Pagès Jordà...
Em va afectar molt la seva mort, i la seva absència és molt important per mi. A més, aquests tres anys des de la seva mort s’ha consolidat com un escriptor de primeríssima fila i un referent per les noves generacions, ara que els personatges totèmics han desaparegut. En Vicenç ha deixat una empremta molt gran.
Hi surten força els nets, a qui dedica el llibre...
L’amor pels nets és completament diferent als altres, perquè ja has plantat la teva bandera. Quan ets pare, per més que t’estimis els fills, tens altres inquietuds. Estàs a la flor de la vida, tens inquietuds professionals en el camp que sigui i estàs molt pendent d’allò i hi dediques molt d’esforç, encara que no oblidis els fills. Normalment, la gent el que fa sobretot és donar benestar material als fills i, en canvi, poc temps, perquè no el té o perquè l’ha de destinar a la cosa professional. Quan ets avi, però, la bandera ja l’has plantada. Ha anat bé o no, ja no hi pots fer-hi res, però et sents molt lliure i el regal d’aquests nens et dona molta vida, són una alegria constant. També aprens d’explicar moltes coses, jo he repassat tota la mitologia per explicar-los històries. Tota la seva vitalitat se t’encomana i jo ho comparo amb l’amor cortès, que és l’amor desprès. És un amor que ja no espera res a canvi.
Antoni Puigverd, fotografiat aquest dilluns a casa seva, a Girona
Li preocupa l’educació que rebran...
Cada dia em sento més distant dels valors dominants a la societat occidental, i en canvi faig una certa defensa d’uns valors sòlids. O sigui, la fluïdesa no m’agrada gens. Aquesta cosa inconsistent ja ve de la postmodernitat, però hi ha valors sòlids que s’han de defensar, i un que em sembla evident en l’educació és l’esforç. Sense esforç i una certa disciplina, no hi ha un resultat, però ara hi ha aquesta idea que no podem obligar a res, que el nen, des de la més pura infantesa, ja ha de poder triar les coses que fa. És una idea completament il·lusòria, perquè no hi ha una neutralitat ambiental, i si tu no hi fas res, el que educarà el fill és l’ambient. Tu no l’educaràs com a pare o mare, l’ambient el condicionarà tant o més que tu. Jo soc partidari d’una certa disciplina, d’un cert ordre de treball. Sovint explico que al costat de l’escola, a Montserrat, hi havia un cirerer, i a mi m’agradava molt menjar, tenia molta gana. Jo el veia madurar des de la finestra de la classe, i pensava que quan fossin madures, em menjaria les cireres, però les cireres maduraven just en el moment dels exàmens, i així que em va quedar la idea que per obtenir alguna cosa dolça cal primer passar per l’esforç i la duresa, i em sembla bastant evident en tot. És a dir, tu frueixes molt més d’una obra literària que sigui difícil, que t’exigeixi, que no pas d’aquelles que van passant.
Per gaudir s’ha de patir?
Tot el que costa, després ho frueixes molt més bé. El benestar que tens quan arribes a un cim, a part del paisatge que veus, és inefable. I en canvi, a la societat actual és el contrari, es busca facilitar-ho tot. Em fan terror les notícies de tanta gent que estan desequilibrats, que prenen pastilles, que estan en tractament. Això sí que és una pesta, alguna cosa devem estar fent malament. Si els hiperprotegeixes i els dones totes les facilitats, després estan sols davant de l’hostilitat de l’entorn, perquè no han estat entrenats en la dificultat. És cert que jo vaig viure una infantesa d’una duresa extrema, però em va fer bastant fort. No enyoro la inclemència d’aquella època, però hem passat de la duresa extrema d’aquella època a la tebiesa d’ara, que tot és tou i encoixinat.
