En un lloc perdut de Kansas, devastat per la sequera, un home busca la tomba del seu pare, predicador com ell. L’acompanya el fill de 12 anys. Venen de lluny, d’un poblet (fictici) de Maine: Gilead. Som a l’any 1892. Primer han arribat a Texas en tren, després han llogat un carro. S’han perdut diverses vegades pels camins, i era tan difícil trobar aigua per abeurar el cavall, que l’han deixat en una casa i continuen a peu. Els camins són polsosos i ressecs. L’home porta un sac amb eines per netejar la tomba; el nen porta una mica de pa sec i una penca de carn assecada. L’home no té diners per a aquest viatge, però necessitava fer-lo perquè li sap molt de greu que la darrera conversa amb el pare fos una discussió.
Vol demanar-li perdó i resar davant la seva tomba. El nen li va demanar d’acompanyar-lo. El territori és infernal. La secada és tan persistent que la major part de la població se n’ha anat. Dormen al ras, s’han aprimat, porten la roba molt bruta. En una granja, troben una dona que havia conegut el predicador, però no sabia que era mort. Els indica on poden localitzar el cementiri. Els ofereix dues patates bullides i dos ous durs a canvi d’un tall de carn seca. El nen, que és el narrador de la història, recorda, anys després, que aquelles patates sense sal tenien un gust meravellós.
Pare i fill busquen el cementiri i després de voltar molt per l’indret que la dona els ha indicat, el troben rere un mur enrunat ple d’esbarzers i herbes seques. Algunes tombes havien estat boniques. Passen el dia desbrossant. Rescaten làpides i les llegeixen. En troben una de molt senzilla amb unes lletres mal escrites en una escorça d’arbre. És la del vell reverend. Però és quasi de nit: tornen a la casa de la dona. Es renten. La dona els deixa dormir al paller, els ofereix farinetes per sopar i, l’endemà, els prepara un esmorzar de farro amb melmelada, que ells compensen tallant llenya i portant aigua del pou. Tornen al cementiri. Netegen no solament la tomba del pare, sinó també, per sentit del deure, les altres. Fa una calor espantosa. El lloc no pot ser més estranyament solitari i desolat. Triguen tot el dia a posar una mica d’ordre en aquell indret tan erm i desvalgut. El nen té por de trepitjar les tombes i reflexiona sobre el que el pare li ha explicat sobre la mort. Feta la feina, l’home resa llargament davant la tomba del seu pare.
Recordem-ho: n’hi ha prou amb una carícia de la bellesa per recuperar l’esperança
El nen també voldria resar per l’avi, però es despista. El sol declina; i una altra llum, més blanca, brilla al cel. És la lluna. El nen la troba preciosa i voldria fer-la contemplar al pare, que continua resant, penedit. Finalment, el nen besa la mà del pare i li assenyala la nova llum. Contemplen com la lluna il·lumina el cementiri abandonat. El pare diu: “No m’hauria pensat mai que aquest lloc podria ser bonic, em fa content saber que sí”.
M’he allargat molt resumint aquesta escena que es pot trobar a les primeres pàgines d’una novel·la excepcional, Gilead , de Marilynne Robinson (Edicions de 1984 en català i Galaxia Gutenberg en castellà). No diré res de la novel·la, però m’agradaria convidar els lectors a ficar-s’hi; m’ho agrairan. Si he resumit avui aquesta escena és perquè estava passant una setmana espantosa, deprimit per les notícies desastroses i els comportaments polítics decebedors, com tantes vegades em passa en els darrers anys. No volia escriure un altre article sobre corrupció, polaritat, misèries bèl·liques o pessimisme ambiental. Som molts els que seguim l’actualitat amb el cor aclaparat, al caire de l’abisme de la desesperança.
Lee tambiénEl preu de les pulsions
Fugint del malestar, llegia aquest llibre, Gilead, per al club de lectura que condueixo, i, en arribar a l’escena descrita, m’ha semblat veure, en aquest cementiri desolat, la traducció literària del moment actual. Sotmès al clima cremat i depriment que ens domina, mentre m’assaltava la temptació de l’abandonament, la rendició o la fugida, he trobat consol en la bellesa, que m’ha rescatat del pou. Recordem-ho: n’hi ha prou amb una carícia de la bellesa per recuperar l’esperança. Fins i tot en aquest clima d’ara, tan sòrdid, desagradable i descoratjador, hi ha motius de contemplació, serenitat i confiança. “No imagino cap realitat completament dominada per les ombres”.