L’equilibri territorial és imprescindible per conservar el benestar i el progrés d’un país. És una evidència que en l’últim mig segle Catalunya, Espanya i Europa han millorat en nivell de vida, accés a l’educació, una sanitat a l’abast de tothom i una protecció de les llibertats. Hem crescut en els traços gruixuts, però en arribar a la realitat quotidiana dels individus trobem desigualtats, bosses de pobresa espantoses i distribució desigual dels recursos públics.
La falta d’habitatges és un problema principal derivat del creixement demogràfic sobrevingut i per una inexplicable falta de previsions per construir més pisos de titularitat pública o facilitar les iniciatives privades dels que han aixecat la majoria dels parcs d’habitatges l’últim segle. Els bons polítics no han de mirar les pròximes eleccions, sinó les següents generacions. Quines coses importants s’han fet a Catalunya els darrers dotze anys? No gaires.
Estem vivint la desgraciada aparició de la pesta porcina africana, detectada a la serra de Collserola fa uns dies. S’han desplegat tots els mitjans per aturar una pesta que no afecta els humans, però hi ha el perill que la malaltia salti al sector porcí i castigui seriosament l’economia agroalimentària. Segons xifres oficials, la producció de carn de porc a Espanya és de 4,93 milions de tones. Només les exportacions càrnies de Catalunya a països tercers ascendeixen a 1.144 milions d’euros. S’ha perimetrat el parc de Collserola, s’ha demanat ajuda a l’exèrcit espanyol i se’ns ha previngut de no transitar per una superfície de bosc d’unes vuit mil hectàrees. Era el més pertinent per frenar la pesta, que si no s’aturés, tindria uns efectes devastadors.
Però des de fa alguns anys molts ciutadans de la Catalunya rural han demanat desesperadament que s’eliminessin les plagues de senglars, conills i altres animals que destrueixen collites i amenacen la seguretat a les carreteres quan es transita de nit, havent ocasionat molts accidents greus. Es van permetre algunes batudes de conills i senglars, però com que els afectats no viuen a les grans capitals, el problema continua sense resoldre’s.
Sobren reglaments prescindibles i funcionaris vigilants per augmentar la productivitat
La Unió de Pagesos es va tornar a manifestar amb tractors dilluns passat a Lleida. Un portaveu sindical va assegurar que “fa vint anys que la Plana de Lleida està desmoralitzada, pateix un abandonament de finques, no tenim relleu generacional i hi ha un despoblament de les zones rurals”.
El transport públic en pobles petits i ciutats mitjanes és molt precari. Catalunya sembla un país únic al mapa, però viu a tres velocitats: l’àrea metropolitana de Barcelona, la llarga franja costanera i l’interior rural. Mentre Barcelona acapara població, inversions i decisions polítiques, les comarques de l’interior es buiden i envelleixen. L’equilibri no pot ser només econòmic i social. Hauria de ser del tot integral. Soc un barceloní d’adopció, la millor ciutat del món per viure i treballar. Però també soc de la terra de Josep Vallverdú, Manuel de Pedrolo, Màrius Torres, Manuel Girona, Joan Oró, Jaume Alsina, Joan Margarit i Josep Minguell.
Lee tambiénEl preu el posa Putin
Fa la impressió que es vol desactivar els pocs agricultors i ramaders que han sostingut i sostenen un país que des dels despatxos urbans voldrien terra erma per donar més vida als animals que a les persones. Ningú no té prou valor per esmenar els errors comesos a Barcelona, Madrid i Brussel·les amb el disbarat de les zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA) tal com està plantejat. És un error estratègic haver construït el canal Segarra-Garrigues, la inversió més gran a Catalunya juntament amb la línia 9 del metro de Barcelona, perquè des d’oficines de funcionaris de la Unió Europea o des de cenacles polítics de Madrid o Barcelona es decideixi què no han de fer els agricultors i ramaders que custodien la terra contra el criteri tecnocràtic de molts funcionaris. Això no pot ser. I a més, ara arriba la invasió de les renovables, que expulsarà més agricultors i ramaders de les seves terres. El primer dels sectors és el primari. Tots pretenem, lògicament, esmorzar, dinar i sopar. Menys reglaments prescindibles, menys funcionaris vigilants i més productivitat. Aquest plantejament és compatible amb les polítiques mediambientals més eficaces i menys ideologitzades.