La Filharmònica de Berlín, una de les institucions musicals més prestigioses d’Europa, homenatja Jordi Savall no només programant-lo com a intèrpret i director dels seus grups –dissabte ja hi va actuar amb Hespèrion XXI–, sinó que també li cedeix la batuta durant tres dies seguits –avui, demà i demà passat–, un honor que el músic d’Igualada defineix com “una declaració d’amor però sobretot un reconeixement artístic a un treball d’una vida, perquè m’inviten a fer un recital com a solista, amb el meu cor i l’orquestra, a dirigir la seva i l’orquestra jove”. Savall hi tornarà el proper gener a treballar una setmana amb els joves músics de la Karajan-Akademie per fer un concert, i al març hi actuarà amb Le Concert des Nations i La Capella Nacional de Catalunya en un concert íntegrament dedicat a Mozart.
El músic ja fa uns dies que és a Berlín assajant un programa entre el final del barroc i el classicisme, amb la suite Naïs de Jean-Philippe Rameau arranjada per ell mateix, el ballet Don Juan de Christoph Willibald Gluck i la Simfonia núm. 41 en Do major, Júpiter , K. 551, de Wolfgang Amadeus Mozart, un treball que ha trobat molt interessant, perquè la formació alemanya “és una màquina perfecta, però aquest repertori per ells és quasi antic”. Han hagut de treballar “qüestions d’estils, d’articulació, de fraseig o ornamentació, però tocar junts és impressionant. Són uns músics excel·lents i hi he tingut molt bona relació”, explica per telèfon després d’un dels assajos. “En aquest concerts gaudirem molt, perquè és com anar amb un Rolls Royce, però l’has de saber conduir bé”, diu.
Lee también
A ulls profans podria semblar una minúcia, però Savall recorda que els instruments de l’època en què Mozart, per exemple, va escriure les simfonies no tenen res a veure amb els actuals, que es toquen i sonen diferents: “Les cordes metàl·liques dels moderns no tenen res a veure amb les de tripa, que reaccionen a l’arc amb molta més rapidesa i precisió i tenen un so més càlid, perquè la tripa és un material viu. El so de les cordes metàl·liques és més estrident, el metall és més fred i hi ha tècniques com els vibratos que són més necessàries”. “El Mozart que fa la Filharmònica –continua– és impecable, però he hagut de posar en valor algunes articulacions, accents, contrastos i frasejos que el faran diferent del que han interpretat moltes altres vegades. En alguns moments fins i tot he hagut d’agafar un violí i ensenyar els cops d’arc que volia”. Als músics de l’orquestra alemanya, diu, “els agrada explorar aquests repertoris més antics, amb altres maneres de tocar, per ells és un enriquiment, és tornar a les fonts”.
Al pioner de la música amb el so original –no li sembla acurat parlar de música antiga – li agrada dirigir altres orquestres però “només un cop l’any, perquè no tindria temps per a la meva, malgrat que quan fem concerts, amb el nostre cor, La Capella Nacional de Catalunya, i la nostra orquestra, el Concert de les Nacions, gairebé sempre tenim dèficit, ja que nosaltres hem de facturar honoraris, viatges, hotels i preparació del concert. I avui les sales de concert només poden assumir el que guanyen amb la venda d’entrades. Si no fos pels ajuts que rebem de la Generalitat, de la Diputació, de la Unió Europea i també del Govern de França, no podríem continuar la nostra activitat pedagògica i de concerts, ja que malauradament no tenim cap ajuda anual estable ni del Govern d’Espanya, ni de l’Ajuntament de Barcelona, tot i que l’orquestra i el cor actua cada any arreu del món i han rebut els millors premis i dos anys seguits s’ha considerat una de les millors del món”.
Savall debuta com a director de l’orquestra alemanya, que defineix com “una màquina perfecta”
“El meu somni és arrelar al país els nostres conjunts, l’orquestra i el cor, però sovint en comptes de dedicar l’esforç a la música he d’estar negociant, buscant fonts i recursos i discutint amb la meva directora financera com acabarem el mes”, un fet que troba injust, i més quan “a Espanya hi ha més de vint orquestres simfòniques subvencionades, malgrat que no hi ha grans compositors simfònics, però sí que té un patrimoni musical riquíssim medieval, renaixentista i barroc, però la majoria de conjunts tenen moltes dificultats per aconseguir una subvenció estable que els permeti de ser creatius i competitius. Als meus 84 anys em dic quina sort té la Filharmònica de Berlín que tenen una ciutat i un país que els ha donat suport des de la seva fundació i gràcies això i a una bona direcció artística avui continuen sent una de les millors orquestres del món”.
