Fa pocs dies es van complir gairebé dos segles del final de l’anomenada guerra del Sonderbund a Suïssa (1847), un conflicte armat que va posar fi a mig segle de tensions religioses, polítiques i socials.
La confrontació entre una Suïssa burgesa, amb majoria protestant, i una altra de més tradicional i aristocràtica, de majoria catòlica, va arribar a ser tan greu que alguns cantons rebels van arribar a demanar ajuda militar a països estrangers. La guerra va durar tres setmanes (menys que les nostres campanyes electorals) i va costar menys d’un centenar de vides. No hi va haver represàlies, si bé els cantons rebels, els del Sonderbund, van pagar els costos materials de la guerra. Les tropes federals van seguir l’ordre del seu comandant, el general Dufour: “Sortir d’aquesta guerra victoriosos, i també sense cap retret”. El 1848 es va firmar una Constitució federal que va substituir l’antiga Confederació, i el naixement de la Suïssa moderna va inaugurar un període de pau que dura fins avui. A més, Suïssa avui té la renda per càpita més alta del món.
Una confrontació només té dues solucions: la reconciliació o l’extermini dels vençuts. Dufour va escollir la primera, i el conflicte armat va ser només l’instrument de la reconciliació. Franco va triar la segona, i va decidir prolongar l’extermini quan, el 1939, el país demanava pau. Mentrestant, des de l’exili, figures de la República reconeixien la seva part de culpa en l’enfrontament que va precedir la guerra. És aquesta la memòria històrica que cal conservar, sense oblidar que els quaranta anys de Franco no van ser només repressió.
Els primers anys de la transició, els anys d’Adolfo Suárez i de Felipe González, van ser de reconciliació. Per això no s’ha d’atribuir l’absència de represàlies contra els supervivents de l’antic règim a la por, ni considerar-la una injustícia. Hi havia un propòsit superior a què servir. Però des de fa alguns anys (el lector dirà quants), les coses s’han tornat a torçar.
Crec que no anem cap a una confrontació oberta: tot és un simulacre per enardir el votant
L’objectiu dels partits, protagonistes de la vida política, es redueix avui a guanyar eleccions i mantenir-se en el poder. Tot és lícit en la persecució d’aquest objectiu; els partits han anat infiltrant les institucions, fins al punt que de vegades sembla com si la lleialtat al partit tingués prioritat sobre les obligacions del càrrec. Últim esglaó de la degradació, en el debat polític no s’analitzen programes ni projectes: es tracta només d’atacar l’adversari amb fets, suposicions gratuïtes o mentides i insults si cal. Cada partit exhibeix com un espantall una caricatura de l’altre per mobilitzar els seus, en especial els més joves.
Total, per a res: els resultats de les eleccions xilenes indiquen que la tàctica de l’esquerra d’evocar el fantasma de Pinochet no s’ha traduït en vots. “Hi ha aquí una lliçó per a l’esquerra espanyola?”, es preguntava un col·lega xilè. “I per a la dreta?”, hi afegeixo. És de justícia reconèixer que no tots els partits han baixat el pendent amb aquest entusiasme, però entre tots, representants polítics, partits que els donen ordres, interessos que els financen i mitjans de comunicació que els donen veu, porten la nostra democràcia a la paràlisi. Anem cap a una confrontació oberta? Crec que no: tot és un simulacre destinat a enardir el votant, una comèdia, i les seves miasmes van enverinant lentament l’ambient.
Lee tambiénA l’Espanya buidada
La superfície de la nostra economia va bé, però el vel del creixement del PIB oculta problemes seriosos –envelliment, productivitat, immigració, habitatge, educació, pobresa– per als quals no hi ha ni receptes màgiques ni teràpies de xoc. No és el moment de buscar la confrontació acudint a les diferències declarades com a irreconciliables entre principis, valors i fins i tot interessos dels uns i dels altres. El nostre país, Espanya, necessita la col·laboració de tots els ciutadans.
“Són els nostres”, deia el general Dufour a les seves tropes, mirant els de davant. Els nostres polítics farien bé
de prendre’n nota i posar-se a treballar, que per a això els paga el sofert contribuent.