A l’Espanya buidada
Jarandilla de la Vera és un poble de Càceres conegut sobretot pel pebre vermell i per la proximitat al monestir de Yuste. Una mirada més pròxima i el contacte amb els habitants ens descobreixen alguns dels secrets de l’anomenada Espanya buidada i les causes de la seva situació actual. Perquè Jarandilla forma part de l’Espanya buidada: entre el 1960 i el 1970 va perdre una quarta part dels habitants. El nombre dels censats al poble, una mica menys de tres mil, supera el nombre de residents: moltes cases estan a la venda, d’altres tenen les portes tancades i les persianes abaixades.
Al carrer principal, una casa crida l’atenció: té l’arquitectura d’una casa suïssa, i a l’aparcament hi ha un cotxe amb matrícula de Berna. Per curiositat, ens acostem a un home gran, assegut en un banc al sol. Ens asseiem al seu costat i ens presentem. El nostre interlocutor es diu Cirilo, és el manyà del poble i ha estat molts anys regidor de l’Ajuntament. Tothom que passa per davant el saluda: és una autoritat local. Preguntat, ens diu que la casa va pertànyer al que va ser metge del poble i, del 1964 al 1976, l’alcalde. I a continuació, durant una hora, ens va desgranant la història recent de Jarandilla a través de la dinàmica entre ell, un home del poble, i el metge, al paper de cacic, sense oblidar l’ajuda d’una gran benefactora que va llegar tot el seu patrimoni a Jarandilla.
En Cirilo i el metge van col·laborar en moltes de les millores del poble; segurament es deu a la influència del metge que el castell dels comtes d’Oropesa entrés en l’òrbita de Paradores. Però hi ha una cosa en què no es van posar d’acord. Si bé el 1967 es va dotar el poble d’una escola de nens, la insistent petició, encapçalada per en Cirilo, d’un institut d’ensenyament mitjà que incorporés formació professional no va ser mai atesa. L’institut no es va crear fins al 1997. Una generació perduda. És possible que la resistència partís d’uns propietaris de finques que no desitjaven enfrontar-se a una mà d’obra més ben formada i, per tant, més cara. Això ha passat en altres pobles, i la falta d’oportunitats sol estar a l’arrel de molts èxodes.
Buidat no és sinònim de mort. Adossat a l’església hi ha el museu, a càrrec d’una persona, l’Almudena, que contribueix a mantenir la vida del poble donant a conèixer la festivitat local, la fiesta de los escobazos, que commemora el descens dels cabrers de la serra, que il·luminaven el descens amb columnes enormes de ginesta. L’Almudena es comunica amb altres pobles, a tota la Península, que tenen rituals similars (al Pirineu n’hi ha), i la seva ambició és reunir-los i intercanviar experiències.
Cal evitar convertir l’Espanya buidada en un abocador d’activitats que d’altres no volen a casa seva
El buidatge actual no és inevitable. Al contrari: per diverses raons, la comarca avui, com moltes d’altres, pot ser una gran oportunitat. La necessitat de posar en relleu la terra per contrarestar l’encariment dels aliments, les exigències d’una agricultura que preservi la fertilitat de la terra, les necessitats de la reforestació requeriran una formació superior i l’assistència de professionals de totes classes. El buit creat pel retard en la formació s’anirà omplint.
La repoblació de zones avui anomenades buides contribuirà a alleujar la pressió sobre l’habitatge a les grans ciutats, una pressió que no desapareixerà en el futur pròxim. Les persianes abaixades són dels que van anar a buscar feina a un altre lloc, però que venen a l’estiu al seu poble; potser ara tenen l’oportunitat de quedar-se.
L’experiència del Banc Mundial ensenya que els projectes de desenvolupament fracassen si al lloc de destinació no es compta amb un nucli local de gent disposada a treballar-hi. El contacte amb en Cirilo i l’Almudena prova que aquest caliu hi és. Cal alimentar-lo amb recursos. S’ha d’evitar la temptació de convertir l’Espanya buidada en un abocador d’activitats que d’altres no volen a casa seva (recordeu el porcí a Catalunya o els projectes de macrogranges?). Se’ns ofereix una oportunitat de construir un món millor del que vam rebre; l’hauríem d’aprofitar.