Una data per recordar

Tot i que es veia venir, la data quedarà registrada. Sis de desembre del 2025, el dia que Lamine Yamal va saltar en l’alineació titular a la posició d’interior d’atac, decisió de Flick que recorda la de Pep Guardiola l’inoblidable vespre del 2-6 al Bernabeú, 2 de maig del 2009, per a més senyals. Aquell partit va significar l’aparició oficial de Leo Messi com a fals nou, amb resultats devastadors per a la defensa del Reial Madrid. Tard o d’hora, els genis requereixen el govern dels partits i això, gairebé per definició, passa en les posicions interiors.

Hansi Flick va canviar el paper de Lamine per necessitats del guió. Al Barça l’atropellen les lesions i no hi ha manera de repetir l’alineació. El Betis, a més, no és un rival qualsevol. Manuel Pellegrini, el gran rescatador de futbolistes que semblen destinats al declivi o a un mal final, obra amb Marc Roca ( ex Bayern), Antony (ex Manchester United), Cucho Hernández ( ex MLS dels Estats Units), Fornals (West Ham) les mateixes meravelles que anteriorment amb Isco i Lo Celso. En definitiva, el Betis torna a apuntar amunt. Se sap mesurar amb els millors del campionat.

Lamine no va fallar a Flick. No li podia fallar. El seu talent és tan desbordant com els seus driblatges: no admet barreres. Des que va irrompre al Barça era clar que la banda se li fa petita, tot i que la domini com cap altre. Lamine s’estima més expressar-se en tot l’ample i llarg del camp. L’hi demana el cos, com li passava a Messi, de manera que no va sorprendre la seva fenomenal resposta en el partit, un recital ofensiu del Barça que va remetre als millors moments de la temporada anterior, incloent-hi el caràcter i la capacitat per remuntar el resultat.

Pedri i Lamine es van encarregar de marcar diferències al centre del camp, però de la definició se’n va encarregar Ferran Torres.

Va marcar tres gols, dos dels quals magnífics per les rematades, i va acreditar el que es presumia des de fa anys. És un davanter centre per naturalesa, obligat a jugar com a extrem durant anys, amb una incomoditat cada vegada més perceptible. El seu hat-trick a La Cartuja eleva a onze els gols que ha marcat aquesta temporada a la Lliga. Fins ara no n’havia fet mai més de deu en una temporada completa.

En la impecable actuació del Barça, tacada a última hora pels desajustos defensius i el mediocre partit de Koundé –un penal innecessari sobre Abde i una mandrosa reubicació defensiva en el primer gol del Betis–, van destacar les figures i un parell de jugadors sense la condició d’estrelles. Eric Garcia va escombrar com un lleó al mig del camp, i Roony Bardghji es va destapar com un potencial gran extrem. El dia que Lamine va exercir de migcampista total, Bardghji el va substituir a la banda amb totes les garanties. Va marcar un golàs i va preparar un dels gols de Ferran. Va reaparèixer per fi el virtuosisme geomètric del Barça. No va desaprofitar cap triangle en les seves combinacions i va abandonar poques oportunitats pel camí. Va ser brillant i eficaç en un camp de mala gespa, a la manera de la Lliga dels anys noranta. El Betis va tenir mèrit. No es va desmaiar en cap moment i va pair raonablement bé l’andanada de gols. No va sortir del partit, convençut que la defensa del Barça era tan accessible com es deia. I ho va ser, fins al punt de treure una mica de brillantor a una gran victòria.