Entre els xocs que experimenta la UE, el de més abast és sens dubte el de la radical redefinició de les relacions amb els EUA, que aquest 2025 s’han tensat a límits difícils d’imaginar. Primer, diatriba antieuropea del vicepresident Vance a la Conferència sobre Seguretat de Múnic (14 de febrer); segon, acord aranzelari desigual, a què cal afegir obligacions d’inversió i de compres militars, energia o xips; tercer, reunió humiliant (18 d’agost) de Trump i els principals representants europeus ( Von der Leyen, Macron, Merz, Starmer, Meloni, Stubb i Rutte) per intentar frenar l’acord Putin-Trump sobre Ucraïna dissenyat a Alaska. Finalment, agudització d’aquestes tensions amb la publicació de la nova estratègia de seguretat americana ( National security strategy of the United States of America, November 2025 ), que postula una inevitable decadència de la UE, tant per despesa militar insuficient i estancament econòmic com per problemes de més força. Així, s’acusa la Unió de reducció de les llibertats i de foment d’una política immigratòria que l’estan debilitant i que, si no es reverteix, la farien irreconeixible d’aquí un parell de dècades o menys. No és pas estrany que la nova estratègia americana apunti a la necessitat d’ajudar els grups (s’entén que d’extrema dreta) amb posicions antiimmigratòries i defensors de valors tradicionals, religiosos o morals. Davant aquest nou posicionament americà, la Comissió Europea, o els caps d’Estat dels principals països de la UE, no han tornat resposta.
Aquest xoc no és nou. Ja hi era, adormit des de l’arribada del primer Trump. El que es va veure llavors hauria d’haver reforçat la nostra unitat política, i actuar més independentment dels EUA, en la línia de Merkel del maig del 2018; una posició valenta de la cancellera alemanya capturada a la foto, que va fer la volta al món, discutint de manera irritada amb Trump. Hem avançat poc des d’aleshores i avui els EUA, amb la seva posició actual, ens col·loquen en una situació particularment difícil.
La guerra ha llançat Rússia als braços de la Xina, i els EUA ho voldrien revertir
Per si amb l’anterior no n’hi havia prou, l’estratègia americana aposta pel cessament d’hostilitats a Ucraïna, una posició que la UE no comparteix. De fet, s’afirma que la falta de solució del conflicte d’ Ucraïna no ha fet més que enfonsar la dependència exterior d’Europa (s’entén que de la Xina): el document arriba a afirmar que “(...) Empreses químiques alemanyes construeixen una de les plantes més importants del món a la Xina i fan servir gas rus que no poden obtenir a casa” (pàgina 26).
Potser aquí hi ha el quid de la qüestió, o de gran part de la qüestió: la guerra ha llançat Rússia als braços de la Xina i els EUA, lògicament, voldrien revertir aquesta situació. Res a objectar als interessos americans. Però on són els nostres? Quo vadis, Europa?