La por de l’apagada existeix. No de l’elèctrica, sinó de l’altra: el desig secret que el món s’aturi un instant i ens deixi respirar. Qui no ha somiat despertar-se un dia i descobrir que s’han evaporat els embussos, l’ esbronc diari, l’agenda sense blancs, els esforços inútils, les reunions sense sentit, les preocupacions i aquella cursa absurda que confonem amb el fet de viure?
L’esgotament emocional. Aquell vertigen tan conegut: accelera el pols, ennuvola la raó i pesa com una pedra a l’estómac. Pensin en el ciclista que, a punt d’esgotar-se del tot, s’imagina que deixa anar els pedals per sentir una pau prohibida. I és en aquest mateix territori on es mou Andreu Buenafuente quan s’atreveix a mostrar els seus pensaments més foscos i engega a dida el pla de les campanades a TVE.
La ‘desconnexió’ del popular humorista no parla només d’ell, sinó de milers de persones
Té valor, l’Andreu, perquè no parla només d’ell, sinó dels centenars de milers que carreguen amb estrès, ansietat o –pitjor encara– depressió. Malalties totes... I lamentablement, encara avui, estigmes.
Que dur que és intuir el dolor d’aquestes urpades invisibles. I quin terror, aquest que cus per dins tanta gent.
L’impuls d’apagar-se un moment, dies, setmanes no és nou. Lope de Vega el va descriure amb l’espelma que es consumeix sense testimonis. Com el gest del nen que es tapa amb la manta per fer desaparèixer els monstres. Si no els veus, no et veuen. A cops n’hi ha prou, no sempre.
Però avui aquell desig s’ha fet col·lectiu. Li passa al Buenafuente famós, estimat i amb un estatus que molts voldrien. Tot i així, acorralat com qualsevol altre humà ferit. Quina desgràcia que, en aquest país, costi un dineral tenir cura de la pròpia salut mental quan està feta malbé. El sistema públic sanitari continua sense posar-la al centre, tot i que fa temps que hi és a la vida real d’infinitat de persones.
Molts joves ho saben millor que ningú. Darrere d’aquell anhel de desconnexió hi ha la caiguda de la feina convertida en dogma, i el mèrit, en religió. El vell ascensor social ja no puja com abans i ningú no vol quedar-se atrapat entre pisos. Per això la vida sense aclaparament –o la retirada a temps— torna com a alternativa assenyada als deliris heretats. Mentrestant, els gurus del cansament prediquen calma, però no deixen de fer soroll.
Durant anys ens van repetir que triomfar significava brillar. Quan una estrella s’apagava, era per desgràcia o vellesa, mai per voluntat pròpia. Ara molts descobreixen que la llum pròpia també crema i es refugien en l’ombra. Potser no està tan malament apagar-se durant un temps, el que cadascú necessiti, per recordar qui punyetes érem abans que la vida comencés a demanar-nos rebuts.
