La situació del Govern central és difícil. No per la seva feblesa després del cop de porta de Junts, que es va tornar a traduir, dijous, en la constatació que no hi haurà pressupostos el 2026, perquè no té suports. Al marge de la bona marxa de l’economia, la feblesa el tenalla, però no perquè no hagi estat capaç d’aprovar cap compte des de l’inici de la legislatura. Bé sabem que la permanència d’un govern no depèn que tingui pressupostos. Rajoy va aconseguir aprovar-ne uns, i al cap de pocs dies va perdre el poder en una moció de censura basada en la corrupció.
Són els casos de corrupció els que posen el Govern contra les cordes, i Pedro Sánchez davant el mirall. Una simple lectura del seu discurs en la moció de censura que el va fer president l’hauria de fer reflexionar sobre què és ara el més important. Deia llavors que la corrupció “ataca de soca-rel la cohesió social, en què es fonamenta la convivència de la nostra democràcia...” I afegia que a la lenta resposta de la justícia s’hi afegia “la incapacitat d’assumir les més mínimes responsabilitats polítiques pels actors concernits”, per concloure que “la corrupció minva la fe en la vigència de l’ Estat de dret quan campa al seu aire o no hi ha una resposta política d’acord amb l’entitat del mal que s’ocasiona. I en darrer terme, la corrupció destrueix la fe en les institucions, i més encara en la política, quan no hi ha una reacció ferma des del terreny de l’exemplaritat”.
Sánchez no es pot acollir a l’esperança que tot s’oblidi amb les vacances
La justícia dirà el que hagi de dir, en els casos que afecten l’exministre Ábalos, a l’ex secretari d’organització del PSOE Santos Cerdán, Koldo García, o l’expresident de la SEPI, l’exmilitant Leire Díez o l’empresari vinculat a Cerdán, però Sánchez, com a president del Govern espanyol, com a secretari general del PSOE, i com a responsable del nomenament dels implicats més rellevants, té una obligació no amb si mateix, sinó amb els espanyols i amb el seu partit, que són més importants.
No es pot acollir, com va fer al juny, a l’esperança que les vacances faran que tot s’oblidi. Llavors, l’entrada a presó de Santos Cerdán, tant de la seva confiança que va negociar amb Puigdemont a Ginebra la seva investidura i la llei d’ Amnistia als implicats en el procés, ja el va posar contra les cordes, però va esquivar el ruixat amb una compareixença al Congrés i l’anunci d’unes mesures de lluita contra la corrupció que continuen sense aprovar-se. Ara la situació és pitjor, i Sánchez ha de fer alguna cosa. Qualsevol cosa menys deixar-ho passar, a veure si Nadal i el mes de gener, que és inhàbil, fan que s’oblidi.
L’exmilitant socialistaLeire Díezcompareixent alSenat
Per acabar-ho d’adobar, hi ha les denúncies d’assetjament sexual contra dirigents del PSOE i càrrecs del Govern espanyol, algunes d’antigues, que han dormit en un calaix, i d’altres que s’acaben de fer públiques. No sé si serà la corrupció o els comportaments masclistes el que més fa perillar la continuïtat de la legislatura. Sumar, soci del PSOE a l’ Executiu ha posat el crit al cel, sobretot després dels casos d’assetjament: “Així no podem continuar”, ha dit la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, que ha donat la seva recepta: un canvi profund al Govern espanyol, que afecti la part socialista, esclar, però que no es planteja trencar.
El PNB, que va ser decisiu el 2018 perquè prosperés la moció de censura contra Rajoy, ja que hi donava suport fins i tot pocs dies abans, ja ha llançat missatges al president. Va ser Aitor Esteban qui va enviar l’advertència: “O el PSOE aconsegueix aturar aquesta hemorràgia d’escàndols o el president Sánchez haurà de convocar eleccions de seguida, perquè així no es pot aguantar un any i mig”.
Pedro Sánchez es va prendre diversos dies per reflexionar sobre la seva continuïtat després de l’obertura de diligències contra la seva dona. Aquesta vegada, la situació no només els afecta a ells. Es requereixen explicacions i decisions de seguida.
