Una escena il·lustra la potència agonística del cros country.
La vam veure ahir a Lagoa, Portugal, a la pujada excessiva, sobre una superfície sintètica, tot just seixanta metres que conduïen els corredors cap a la meta.
L’espanyol, de cognom impronunciable, va trencar la tesi que el desqualificava a les grans cites
Des de baix, l’afrontaven el colossal Jimmy Gressier, el fondista del moment, campió del món del 10.000 fa un parell de mesos, a Tòquio, i el petit Thierry Ndikumwenayo, espanyol de cognom impronunciable, el tigre , com l’anomenen per simplificar, com feien els bètics amb Hadzibegic, que li deien Pepe: el tigre s’havia ficat a la baralla i no pensava rendir-se.
Lluitaven tots dos, es cargolaven i s’esgargamellaven.
Esprintaven pendent amunt per l’or europeu i les apostes anaven amb Gressier, però el tigre va forçar una marxa més i llavors vam veure la potència agonística del cros: a Gressier li va fallar un suport, es va desmuntar i va haver de rendir-se.
I així el tigre de cognom impronunciable, nascut a Burundi fa 28 anys, espanyol des de fa dos, lliurava al seu país d’adopció el que només un altre espanyol d’adopció, Alemayehu Bezabeh, li havia donat abans: l’or europeu de cros country en la categoria absoluta.
L’èxit sorprenent de Ndikumwenayo, etern secundari en les grans cites internacionals (bronze a l’ Europeu de cros del 2024, finalista a Mundials i Jocs en pista, sempre a l’ombra dels més grans, Gressier inclòs), arrodonia un matí sensacional per a l’atletisme espanyol: els vermells van abandonar Portugal amb vuit podis, dels quals tres són ors, ja que l’equip absolut liderat per el tigre també es va imposar a la resta ( Abdessaman Oukhelfen va ser sisè; Aarón Las Heras, novè; Ilias Fifa, dotzè; Said Mechaal, el germà petit d’ Adel, 47è, i l’ obstaculista Dani Arce, 54è).
“Feia tres dies que tenia la grip, però quan vaig arribar aquí, el capità Arce em va dir: ‘Cal lluitar fins al final per l’equip’”, va confessar després el tigre , i així es va espolsar el rum-rum que l’acompanyava durant anys.
Fins ara, els savis el veien encongir-se al gran escenari.
Observant-lo als Jocs de París 2024 o als Mundials de Tòquio d’aquest setembre, els experts insistien que el tigre , actiu i vehement en territori espanyol, es deixava portar quan es mesurava als millors: es limitava a veure què feia la resta, poques vegades prenia la iniciativa i es quedava sense recursos al tram final, quan acabaven desbordant-lo els rivals, individus més veloços, gent com Jakob Ingebrigtsen, Andreas Almgren, Yomif Kejelcha o el mateix Gressier.
Si li preguntaven llavors, a la zona mixta, el tigre es limitava a assentir, tímid, i a contestar en el seu castellà afrancesat:
-Potser teniu raó.
