Ara que ha fet el penúltim concert i que ha penjat el bombí és quan cal reconèixer a Joaquín Sabina la seva enorme influència en l’imaginari col·lectiu d’aquest país. Ha estat el poeta de capçalera d’un bon nombre d’espanyols, només comparable en fama i popularitat amb el seu company d’escenaris i de vida, Joan Manuel Serrat.
L'ex fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz
De fet, ha deixat tanta empremta que les seves cançons han contaminat fins i tot el criteri dels magistrats del Tribunal Suprem. Almenys els de la Sala Penal...
M’atinc als fets: els magistrats van resoldre contra el fiscal general de l’ Estat, Álvaro García Ortiz, amb una celeritat sorprenent. En una setmaneta el tema estava ventilat i es feia pública la decisió condemnatòria per, oh paradoxes de la vida, evitar filtracions. Però després van trigar ni més ni menys que dinou dies, precisament dinou dies, per redactar la sentència.
Després de la decisió, dinou dies i, com a la cançó de Sabina, se suposa que cinc-centes nits per aprendre a oblidar-la (la sentència).
Any 2025 i seguim amb la reforma judicial tan necessària eternament pendent
Que es pot condemnar per indicis i sense prou càrrega probatòria ja ho sabíem i estava assumit. Que els periodistes no mereixen credibilitat, també es donava per fet. I que el tribunal no en perdria l’ocasió, se suposava. Però el redactat de la sentència deixa molt a desitjar si el comparem amb l’habitual ambigüitat moral de Sabina. Recorda una mica aquella sentència que va condemnar Vera i Barrionuevo i on es va invocar, si no m'enganya la memòria, el convenciment moral del tribunal. Tots aquells judicis al voltant dels GAL van servir per deixar establerta a Espanya la doctrina de la prova indiciària, que serveix, ja em perdonareu, per fer tots els papers de l’auca.
Lee tambiénNit de Reis
Així anem. I, si no, llegiu-vos la sentència i els dos vots particulars discrepants de les dues magistrades.
També ho canta Sabina. En la seva cançó 1968, la que comença amb “ aquel año mayo duró doce meses”. I on es cola un vers que potser ve a tomb: “Los claveles mordían a los magistrados...”.
Any 2025 i aquí seguim, amb la reforma judicial tan necessària eternament pendent i amb els senyors magistrats allistats a bàndols ideològics irreconciliables. I continua sense haver-hi un indici clar de qui era M. Rajoy...