Ara que, després del segon adveniment de Donald Trump, ha quedat clar que Europa és poca cosa més que una nebulosa d’estats en decadència pel president dels Estats Units i la seva Administració, és quan cal començar a combatre la colonització ianqui que ja fa massa anys que suportem. Així que ja ho sabeu, oblideu-vos enguany de Santa Claus, Rudolf, els rens i els elfs, i tornem tots plegats al costum i la pràctica de la nit de Reis, amb aquells tres savis que passen per mags i que, al principi de la tradició, representaven les tres edats de l’home: joventut, maduresa i vellesa. Precisament les tres generacions que ara són presents a la família reial espanyola, l’ancià rei Joan Carles, el madur rei actual, Felip VI i la princesa d’ Astúries, Elionor, jove i cridada a ser la nostra futura reina.
Ja deveu saber –tot Espanya ho sap– que l’emèrit (ell detesta aquest suposat títol) acaba de publicar les seves pseudomemòries, dictades a una periodista francesa, admiradora del nostre anterior monarca i d’estirp esquerrana –és filla de Régis Debray– i que ha jugat i juga molt a favor del nostre Joan Carles, el seu rei caigut (sic).
Joan Carles no hauria d’haver donat a impremta el seu llibre, que no és més que una exculpació extemporània
La primera meitat del llibre en qüestió, sigui dit tirant de màniga ampla, pot arribar a ser apreciable perquè explica algunes de les interioritats d’un canvi de règim. Tot, per descomptat, a més glòria d’una personalitat que, si aquí apareix forta i sòlida, al final de la lectura es revela feble i dubitativa. És el rei que va ajudar a aconseguir i consolidar la democràcia, encara que ell mateix situa, potser inadvertidament, aquest principi d’evolució en la persona del general Franco, el mateix dictador que va morir matant i que, tanmateix, podia ser que ja intuís que Espanya acabaria sent una democràcia liberal. Estrany i fins i tot rocambolesc. Al capdavall, una cosa que desmereix la restauració mateixa de la monarquia. I que l’ancora inevitablement amb la dictadura. Flac favor al seu fill i a la continuïtat dinàstica.
La segona meitat del llibre és, directament, un vehicle de deslluïment personal. Cap revelació de pes i un penediment només de paraula embafadorament emmarcat per una suposada dedicació al poble espanyol que brilla per la seva absència.
En la meva opinió molt personal, Joan Carles no hauria d’haver donat mai a impremta i difusió aquest llibre, que no és cap altra cosa que una exculpació extemporània i que atempta contra, molt evidentment, el principi bàsic de la monarquia, que és la ja esmentada continuïtat i permanència de la dinastia. I no comento el vídeo casolà pretesament promocio- nal de l’1 de desembre passat perquè em va despertar molta més compassió que indignació.
Lee tambiénHiperrealisme surrealista
Quan hi va haver la penúltima restauració monàrquica, després de la Gloriosa i l’exili d’ Isabel II, el seu fill, Alfons XII, va saber jugar les seves cartes auxiliat per Cánovas. Només cal rellegir el Manifest de Sandhurst per comprendre que finalment s’aconseguís la Constitució del 1876, fins ara la més longeva de la nostra història, superada en durada per la vigent Constitució del 1978. Malgrat la fama que tenia de tabolaire i el breu regnat, Alfons XII passa per un bon rei. No entraré ara en això. Però no em resisteixo a explicar una anècdota que se li atribueix tant a un corresponsal estranger com, segons altres fonts, al mateix rei. El cas és que Alfons XII arriba per primera vegada al Palau Reial de Madrid i és aclamat per la multitud. Un majo, gat vell madrileny, s’esgargamella especialment cridant “ Visca el Rei!” A plens pulmons. Crida tant i amb tanta passió que aquell periodista o el monarca en persona se sorprèn del seu furor realista i, quan l’hi comenta, el majo replica: “Això no és res! M’hauria d’haver sentit cridar ‘ mori’quan vam fer fora la seva mare!”.
Així vam ser i així som, em temo.
Quan creixem, hi ha un moment en què deixem enrere la infantesa i algú ens diu que els Reis són els pares. No sé si Joan Carles encara ho creu, però està clar que ja no és un Rei d’Orient i que ha oblidat que el gran mèrit de no sotmetre la direcció de l’ Estat a disputes partidistes també hauria de valer per a les picabaralles familiars o els atacs de supèrbia malenconiosa.