Ens acostem a Nadal i, com cada any, Charles Dickens se’ns apareix en forma de conte sobre les aventures del senyor Ebenezer Scrooge i els fantasmes del Nadal passat. Però no és en aquest sentit en el qual vull parlar-los hui. La recuperació de l’escriptor britànic hauria d’anar del bracet d’altres gegants de la literatura europea, com Émile Zola, Victor Hugo o Benito Pérez Galdós, perquè tots ells van evocar, a la seua manera, la situació que s’està repetint a les nostres ciutats.
Victor Hugo va escriure sobre eixa misèria que no respectava ni murs ni lleis, que habitava en cases de barris de París que semblaven fetes per a emmalaltir el que hi viu, on la llum a penes entrava, l’aire es corrompia i la pobresa s’amuntegava com els homes. Zola, per part seua, va reflectir l’amuntegament en habitacions sufocants, amb les parets ennegrides i el sòl humit i eixa olor particular que barrejava cansament i misèria. Fins i tot Galdós va parlar de la pobresa de cases velles i mal ventilades, amb aquelles cambres obscures on s’acumulaven vides cansades, sense més riquesa que la resignació. I abans que tots ells, Friedrich Engels va alçar el seu dit acusador sobre la societat britànica de mitjan segle XIX: “Els habitatges dels treballadors estan, per regla general, mal agrupats, mal construïts, mal conservats, mal ventilats, humits i insalubres. Els ocupants hi són confinats a l’espai mínim i, en la majoria dels casos, dorm en una peça almenys una família; el mobiliari dels habitatges és miserable fins a l’absència total fins i tot dels mobles més indispensables”.
En aquestes festes, el contrapunt entre benestar i malestar urbà s’aguditza de manera dolorosa. Abstrets per les divergències territorials, no som capaços de veure les diferències interpersonals. Quan des de darrere la cortineta de casa nostra mirem cap al carrer fred i solitari en la nit de Nadal, hauríem de recordar que, a Espanya, més de 3,4 milions de persones viuen en condicions d’amuntegament, és a dir, amb menys de 15 metres quadrats per persona. Tan sols a la Comunitat Valenciana, en són 50.000. Aquest problema, al costat d’uns altres, fa que, si parlem d’habitatge, una quarta part de valencians i valencianes es troben hui en situació d’exclusió social. Traduït a xifres absolutes, el resultat és sagnant: són 509.000 llars i quasi 1,2 milions de persones. Amuntegament i exclusió ressorgeixen cada Nadal a les nostres urbs, però algú ja ens en va advertir. Com també ens va advertir del fred i de la deterioració de les condicions de vida urbana que estem tornant a veure. Encara hui, més del 18% dels habitants del País Valencià no poden permetre’s mantenir el seu habitatge amb la temperatura adequada i quasi un terç no poden substituir els mobles desajustats o vells. Dickens, Zola, Victor Hugo, Galdós i Engels reviuen cada any per Nadal.
La tempesta perfecta de l’exclusió social i la pobresa es produeix a la ciutat contemporània
Aquestes dades, i altres no menys escandaloses, apareixen en l’últim informe de la Fundació Foessa per a Càritas sobre exclusió i desenvolupament social i, en concret, en el que analitza la Comunitat Valenciana. De tot l’informe, em quede, per afició i professió, amb una inquietant constatació: hui dia, la tempesta perfecta de l’exclusió social i la pobresa es produeix als carrers i les places de la ciutat contemporània. La situació humana en molts barris de la nostra urbs postindustrial és molt pitjor que en les zones rurals, on si la despoblació i el buidatge demogràfic anuncien un drama que no vull negar, aquest no obstant això no està a l’altura de la despossessió, condemna i perpetuació de la marginació que es produeix en els entorns urbans i metropolitans. El vell refrany alemany que deia “l’aire de les ciutats ens farà lliures” ja no funciona. Aquella frase, repetida generació rere generació, va animar la pagesia esclavitzada a emigrar a les ciutats, convertides així en focus d’atracció per als qui volien escapar de l’opressió. Hui la ciutat té un gust amarg: en tot Espanya, el 55% de les llars en situació d’exclusió social es troben en zones urbanes, mentre que només el 10% ho està en rurals. La ciutat exclou, margina i oprimeix.
I, com en el trot dels cavalls desbocats de l’Apocalipsi, al costat de l’amuntegament i la precarietat urbana, hi apareix la soledat. El 7% de totes les llars valencianes està habitat per persones que no tenen cap relació social i que no compten amb cap suport humà per a situacions de malaltia o dificultat. Cap ni un. Si el recompte el fem amb les persones en situació d’exclusió, el percentatge d’aquests solitaris forçats, d’aquests pelegrins de l’auxili, ascendeix al 40%, xifra a la qual caldria afegir un 28% que compta amb una sola persona que li tire una mà.
Lee tambiénDesemparats valencians
El drama social urbà i metropolità és el signe del nostre temps. I si tenim en compte que, a Europa, el 75% de les persones vivim ja en ciutats, no entenc per què no existeix un ministeri de ciutats que done empara transversal a l’existència d’aquests milions d’habitants que ens movem per avingudes, carrers i places. L’informe Foessa ens recorda que, aquest Nadal, junt amb el cansament per les festes, els àpats i els desplaçaments de compres, seran molts els qui visquen altres vides cansades.
Fa més de cent anys, algú ja ens va advertir que el mal era estructural. Hui sabem que la seua reparació també ho és.