La qüestió és senzilla. Amics del PP: imagineu que Salvador Illa hagués desaparegut a La Bota del Racó –avui ja tancada– durant una dana amb més de dos-cents morts. Simpatitzants del Barça: què diríem si el Reial Madrid hagués pagat gairebé vuit milions d’euros al fill del número dos dels àrbitres per uns informes que ningú no va fer servir. En realitat, aquest article es podria acabar aquí però em pagarien menys o sigui que continuem.
Mario Vargas Llosa va deixar emmarcat allò de la veritat de les mentides, és a dir que la ficció novel·lesca aconsegueix arribar a una veritat que té gust de certa encara que no la pugui demostrar amb fets. El periodisme –el bo, el decent– pot explicar la veritat mentre pugui aportar i demostrar els fets. Quan aquests últims no existeixen, el camí ja és especulatiu. Encara que se sàpiga què va passar, no es pot dir, potser insinuar, potser maleir. Podríem dir que mentre que el periodisme busca la veritat, la novel·la es mou en el terreny de la versemblança, i a partir d’aquí, pot arribar a una veritat que no pot demostrar, però que és l’única creïble, perquè altres camins no ho són.
Per fortuna per al Barça, 629 informes van aparèixer dins d’un armari
En el carregós cas de Mazón, si neguem l’existència d’abduccions extraterrestres o cucs del temps, com a novel·lista només hi ha dues opcions: l’home estava indisposat o estava ocupat. Atenent que era una persona amb càrrec públic de primer nivell –amb dana o sense– no podia estar incomunicat per oblit o distracció. Indisposat o ocupat: la veritat sabuda gairebé des del principi, farts d’esperar una cosa convincent que no ha arribat. Però a hores d’ara, sembla que ja tant és. Però aquesta veritat no la pot publicar un periodista sense proves. Un novel·lista, sí. Però, per Déu, quina mandra.
En el cas de Mazón, com el de Negreira, davant la sospita, una versió creïble desmuntaria les elucubracions. Però quan alguna cosa no es pot explicar, o bé un opta per provar de demostrar què va passar amb la veritat o arribat el moment, quan les proves cessen, per aventurar un pont de ficcions fins a la veritat. Gairebé vuit milions d’euros del 2001-2018 a empreses vinculades a Negreira per a la confecció d’informes arbitrals. Per fortuna per al Barça, 629 informes van aparèixer –com l’amant en la cançó de la Carrà– dins d’un armari. Però això és tot. Vuit milions d’euros en informes que ningú no havia demanat, que ningú no havia fet, que no s’havien lliurat a ningú, que ningú no havia fet servir. Treballem la versemblança novel·lesca. Primera opció: es van condicionar arbitratges. És la més assenyada, però tractant-se del Barça, sabem que som davant la sempre fascinant barreja d’ El padrí , Torrente i Alguns (pocs) homes bons . O directament, l’oficina del Botones Sacarino quan en la millor i indiscutible gloriosa etapa del Barça es pagava –sense necessitar-ho– als àrbitres. No és versemblant. Però sí que ho és que es pagués un servei innecessari, de segur que per a gaudi d’intermediaris. Com si jo dic a Joanjo Pallàs que el protegeixo de la màfia somali a canvi de diners. La màfia somali no farà mai res a en Joanjo –de fet, espero que ni tan sols sàpiga que existim ell i jo– però aquest últim creurà que no li passa res gràcies a mi i em continuarà pagant. Més opcions: algú s’embutxacava els diners. Potser des del club, els intermediaris i Negreira, que cobraria una part per no fer res o fingir que es feia una cosa que anava directament a un armari ( ¡Qué dolor, qué dolor!). Aquí també hi ha una novel·la. La de sempre. La novel·la del 3%.