La veu de Joan Alsina
No m’embenis els ulls, dispara’m de cara perquè et pugui veure i perdonar-te”, van ser les últimes paraules de Joan Alsina, un capellà obrer assassinat durant el cop de Pinochet a Xile. Nascut a Castelló d’Empúries, Alsina tenia 31 anys quan el van afusellar el 19 de setembre del 1973, una setmana després de l’aldarull. Va ser un més dels 3.000 morts o desapareguts, 30.000 detinguts i torturats i 300.000 exiliats que la màquina criminal pinochetista va escriure a la pàgina més negra de la història de Xile.
En termes absoluts, la dictadura de Pinochet va matar menys que les dels seus companys d’armes sud-americans. Però va ser molt eficaç en refinament i crueltat, imposant un estat de terror que va permetre al general del cigró prolongar el seu règim durant gairebé dues dècades. Semblava que l’última batalla l’havia guanyat el 2000 quan, sent a la Gran Bretanya, es va escapar de les grapes de la justícia i del jutge Garzón, que el reclamava pels seus crims contra la humanitat, i va tornar a Xile com un heroi. Però a la biografia sagnant de Pinochet encara li quedava un gir sarcàstica. Tancar el cercle amb un admirador de la seva dictadura accedint a la presidència de la República que ell va ultratjar.
A la biografia sagnant de Pinochet li quedava un gir sarcàstic: el seu admirador Kast presidint la República que ell va ultratjar
La victòria democràtica de l’ultra José Antonio Kast no és només una conseqüència de l’ onada dretana que s’estén per tot el continent llatinoamericà patrocinada per Donald Trump. És el triomf del fill d’un oficial nazi fugit, germà d’un ministre de Pinochet membre de la DINA, la policia política que s’ocupava de les detencions, tortures i assassinats, i d’un deixeble de Jaime Guzmán, principal assessor del militar colpista.
Amb aquestes credencials, el 2017 Kast es va llançar a les eleccions afirmant que “si Pinochet fos viu, votaria per mi”. A part del vot del difunt, n’hi van faltar uns quants milers més i va ser ridiculitzat per l’esquerrà Gabriel Boric.
Kast en va prendre nota: la clau per guanyar era blanquejar un passat tenebrós, però sense renegar del pinochetisme, i defensar un programa ultraconservador de mà dura contra la inseguretat i la immigració i una economia hiperliberal. Sumat al llegat del petimetre Boric, la poció l’ha impulsat al poder amb una victòria històrica.
Les veus silencioses dels assassinats, torturats i desapareguts a l’Estadi Nacional i a Villa Grimaldi o la de Joan Alsina al costat del riu Mapocho encara ressonen a les alberedes de Santiago demanant la justícia que se’ls va negar, permetent que Pinochet morís al llit. Com el seu admirat Franco, per cert.