Fins quan hem de doblegar el genoll? Quantes humiliacions més es poden suportar? On és el límit de la dignitat europea davant els insults? Encara no ha arribat el moment de dir prou i plantar cara al fanfarró? Si quedava algun dubte del menyspreu profund que el president nord-americà sent per Europa, n’hi ha prou amb donar un cop d’ull a la nova Estratègia de Seguretat Nacional que la Casa Blanca acaba de publicar. És un compendi apocalíptic on s’augura el final de la civilització europea per als propers vint anys per culpa de la baixa natalitat, la debilitat econòmica, política i militar o la desaparició de les identitats nacionals.
Segons Trump, la decadència continental només es pot frenar amb governs d’extrema dreta, la laminació de la Unió Europea i dels organismes que, segons ell, minen el patriotisme i la sobirania. En la seva simplicitat oblida que, gràcies a la UE, els europeus fa dècades que no ens matem i que la integració econòmica és la clau de l’Estat de benestar i d’uns serveis públics amb què els seus compatriotes nord-americans ni somien. Però mentre és just reconèixer el club europeu com un dels invents polítics més bons de la història recent, també cal ponderar la irrellevància dels conductors actuals de l’artefacte.
La nova Estratègia de Seguretat Nacional reflecteix el profund menyspreu que Trump sent por Europa
La presidenta de la Unió Europea va firmar el seu descrèdit polític quan va acceptar veure’s amb Donald Trump en un camp de golf del president per negociar la imposició d’aranzels. D’aquí a arrossegar-se davant el capitost només hi ha un pas. El president del Consell Europeu, António Costa, està desaparegut excepte per prendre nota d’una cosa tan evident com que les relacions entre aliats han canviat. Completa el trio al capdavant d’un Parlament Europeu mig buit de diputats i competències la meritòria Roberta Metsola. Però el premi al piloteig se l’emporta Mark Rutte, el secretari general de l’OTAN, que deu gastar el sou en quiropràctics per recuperar-se dels cops de cap que dona cada vegada que es reuneix amb el president dels Estats Units.
Lee tambiénLa Casa Blanca de saldo
Entre els líders actuals dels governs tampoc no abunden els Adenauer, Monnet, Mitterrand, Kohl, González o Blair precisament. Per tant, pocs elements per abordar els reptes de com guanyar una guerra a Ucraïna, crear un escut defensiu propi i, alhora, mantenir l’Estat de benestar sense que l’economia s’enfonsi. Però sobretot per aprendre a caminar solets, sense anar de bracet de l’exaliat transatlàntic, que ens té una tírria enorme tot i que li riem totes les gràcies i les desgràcies.