L’amargor que no cessa
per l’ escaire
Se sap que els vasos comunicants formen part substancial de l’ecosistema del futbol. Si al Barça li va malament, el Madrid s’alegra, i viceversa. És una llei natural que al Reial Madrid ha adquirit un caràcter molt particular. En tots els estaments del club domina la sensació de nosa, un èmbol d’amargor que ve de lluny, del Mundial de Clubs, i cada setmana avança sense pausa cap al mateix objectiu: Xabi Alonso. La victòria sobre el Sevilla no millora la seva posició. L’empitjora, perquè el Madrid va fer tot el possible per estavellar-se.
S’ha instal·lat una pressió tan gran que cada partit és una agonia. Fa mesos, des del Mundial de Clubs, que els vapors que emanen del club són especialment perniciosos per a l’entrenador, contractat al maig i desestimat a començaments de juliol, quan al PSG se li va ocórrer marcar quatre gols al Madrid a les semifinals de la primera edició del torneig, ideat per Gianni Infantino, president de la FIFA, i abraçat amb gran entusiasme per Florentino Pérez. Si a més serveix per irritar la UEFA, encara millor.
La victòria no canvia la posició de Xabi Alonso, perdut el vincle amb el president
A Florentino Pérez el va disgustar tant aquella derrota com si li haguessin clavat un punyal. Xabi Alonso no va tenir cap millor idea que desvalorar el torneig. El va considerar l’últim de la temporada anterior, contra el criteri del president, que el va interpretar com el primer de l’era Alonso. Ho va sentir com un afront. Florentino Pérez té una mala opinió dels entrenadors, amb les excepcions de rigor, o amb una gran excepció: Mourinho. Li va dedicar elogis públics i tota classe de suports. Fins i tot va renyar els socis perquè no comprenien que el tècnic portuguès encarnava els sagrats valors del club.
A aquestes alçades de la temporada, el barcelonisme es complau amb tot el que passa al Madrid. Si guanya, perd o empata, el Madrid transmet decepció, malestar, amargor. Va tancar l’any amb una immerescuda victòria sobre el Sevilla, que es va deixar anar i va jugar de meravella. Va metrallar Courtois i va ser tantes vegades a un dit del gol que el resultat va ser inexplicable, tot i que el gegant belga desafia totes les convencions sobre els registres naturals d’un porter.
La victòria no canvia ni un àpex la posició d’Alonso. Al juliol va perdre el vincle amb el president, al setembre va sentir l’impacte de la derrota amb l’ Atlètic –Valverde, el capità, va comunicar públicament que no volia tornar a jugar de lateral– i el 29 d’octubre va sortir derrotat per Vinícius en la victòria del Madrid sobre el Barça, un d’aquells moments que marca el grau de poder al futbol. El de Xabi Alonso estava sota zero. Dues setmanes després, va arribar la patacada a Anfield i la caiguda que no cessa, resultats al marge.
Al Bernabéu es va viure el mateix ambient nadalenc que en la crua recepció de Florentino Pérez als periodistes uns dies abans. No hi ha espai per a l’ambient festiu al Reial Madrid i el partit va fer més profund l’abisme. El Sevilla, que coneix de primera mà l’efecte de les tensions internes, va jugar un gran partit, va desconcertar el Madrid durant una hora, va exigir una nit heroica de Courtois i va deixar retratat Huijsen, entre molts d’altres, però el Madrid més trencat dels últims anys es va endur la victòria. Amb prou feines significa res. Per a Alonso sona com una derrota.