Empatia nadalenca
Rellegint unes notes personals de fa més de vint anys, he recordat que hi va haver un temps en què alguna gent molt d’esquerres eren implacables amb les tradicions nadalenques. No volien saber res de pessebres ni de caganers, i explicaven als fills des del minut zero que el muntatge dels Reis d’Orient era una bola.
Aquell Nadal, a Lleida, vaig portar la meva filla de cinc anys a la cavalcada de Reis. Al darrere, teníem un individu especialment bel·ligerant que parlava a crits: “Aina, filla, fixa’t bé en aquests farsants perquè és l’últim any que penso acompanyar-te”. Recordo que tenia una veu molt aspra, com de polidora, una veu feta per revelar secrets. Vaig suposar que era un ateu inflexible (no com jo, que soc una atea voluble i disposada a escoltar qualsevol qüestionament encara que després em quedi com estava). Vaig sentir com la filla de l’home de la veu aspra aplaudia quan passava la carrossa del Rei Blanc mentre el pare continuava polint: “No em diguis que no és trist, veure aquest home ja granadet amb aquesta barba postissa… Pots comptar que potser ni cobra...”.
Alguna gent d’esquerres es mostrava implacable amb les tradicions de Nadal
Em començava a irritar aquella incapacitat d’apreciar la diferència entre una enganyifa barroera i una fantasia infantil amb segles de tradició. Darrere, la seva filla es va ajupir a recollir caramels i, estovada per la compassió, em vaig posar en la seva pell. Res més nadalenc que posar-se en la pell d’un nen il·lusionat, la mena d’empatia que ens permet fer qualsevol ximpleria per complaure’ls i donar-los la màgia nadalenca que vam tenir o no tenir. Quan ja estava instal·lada en la pell de la filla, el pare va tocar el tema dinerari: “Perquè tens clar, Aina, que és ton pare qui afluixa la mosca cada any, oi?”. Tampoc aquesta vegada va contestar l’Aina, sens dubte hipnotitzada per l’espectacle.
La meva filla també estava absorta en la desfilada, però de sobte em va preocupar que lligués caps i vaig decidir allunyar-la de la veu de la Veritat. Quan ens vam girar per sortir, em vaig adonar que la filla de l’home de la veu aspra era més alta que jo. Devia tenir catorze anys, potser quinze. En un to exasperat, va ordenar al pare pesat que s’apartés per deixar-nos passar. Vaig sortir de la pell de la filla i em vaig posar en la del pare. Pitjor encara.