I si Mazón també va mentir Feijóo?
En paral·lel
Què és una mentida? Fa un parell d’anys, Pedro Sánchez va il·lustrar a l’audiència: mentir “és dir una cosa que saps que no és certa amb intenció d’enganyar”. Segons Sánchez, en l’amnistia dels líders independentistes no hi va haver mentida, sinó un “canvi d’opinió” o una “rectificació”. Davant la flexibilitat semàntica del president del Govern espanyol, Alberto Núñez Feijóo va voler presumir de valors i va pujar l’aposta: “Si menteixo, feu-me fora del partit”. ¿Va mentir el líder del PP sobre la gestió de Carlos Mazón en la tragèdia de la dana? Li va mentir Mazón a ell?
La jutgessa Núria Ruiz Tobarra protagonitza els malsons dels estrategs del PP. La instructora de la causa de la dana és una jutgessa estrella sense cara pública. Fuig de les càmeres i compleix amb la vella màxima: els jutges parlen amb les seves resolucions, no per la seva afiliació política. L’obsessió de Ruiz Tobarra per completar cronologia del dia de la tragèdia ha convertit els missatges entre Feijóo i Mazón en la nova incògnita de l’equació.
Aquesta meticulositat l’ha convertit en blanc de les llengües més afilades de la dreta. Titllen les seves decisions de “delirants”, l’acusen de parcialitat, d’extralimitar-se i perseguir Feijóo en lloc d’apuntar el Govern de Sánchez. Fins i tot li imputen una suposada “supervisió” del cas per part del seu marit, també magistrat. Una càmera de vídeo el va captar entrant a la sala de vistes de Ruiz Tobarra amb la seva filla, menor d’edat, i es va posar en marxa el relat del descrèdit. Lluny d’acovardir-se, la jutgessa va demanar empara al Consell General del Poder Judicial per una “campanya difamatòria que destil·la un masclisme atroç”. Aquesta era la segona via fallida per contenir el cost polític de la dana en el PP.
La instrucció deixa negre sobre blanc la “manifesta passivitat” i “grollera negligència” del govern de Mazón i totes les diligències busquen determinar si aquesta deixadesa va ser determinant en la mort de 230 persones. La gestió de crisi posa en evidència la capacitat dels governants i el full de serveis del PP acumula interrogants en els governs autonòmics: les morts en les residències de Madrid en la pandèmia, la crisi dels cribratges oncològics a Andalusia, els incendis a Castella i Lleó i Galícia... Però només la dana inquieta Feijóo perquè els missatges amb Mazón contradiuen el relat polític fabricat a posteriori pel PP.
Mazón no podia liderar perquè no hi era, sabia que hi havia morts i que el Govern central estava a la seva disposició
On va ser el president valencià entre les 18.55 i les 19.45 continua sent un forat negre, però sabem que la informació que va rebre el “ presi” Feijóo va ser més que laxa. Va arrencar a les 19.59h, amb Mazón qui sap on i Feijóo enviant-li ànims i instant-lo a “liderar informativament” la crisi. Aleshores, la majoria de víctimes havien mort ofegades i Mazón no havia aparegut pel Cecopi després del seu dinar a El Ventorro. A les 20.28h, Feijóo insisteix a controlar el relat –“és la clau”–, però a Mazón li faltaven encara un parell de minuts per a la seva aparició torera. La informació fluïa?, no ho sembla. Missatge de Feijóo: “El que sentim és que esteu malament. Morts? Desapareguts? Danys abundants?”. Sense resposta.
Feijóo pregunta si el Govern de Sánchez l’atén i Mazón es queixa d’un gabinet de crisi “que no serveix per a res” però confirma que va parlar amb el president i els ministres. També que l’UME va bolcar-se a València –“tenim el que necessitem”– i no només atén amb diligència les urgències catalanes, com va suggerir després Feijóo, aferrant-se al discurs maliciós i tronat d’un fals privilegi.
Feijóo afirma que no va mentir, encara que hi va poder haver “errors” temporals en les seves declaracions. El que ho va fer de forma flagrant va ser Mazón: no podia liderar en absència malgrat els insistents consells de Feijóo; sabia de l’existència de morts aquella nit i que hi hauria molts més; i va tenir els recursos que va demanar. Una mentida, en totes les seves accepcions polítiques, obliga a inventar-ne vint més per sostenir la certesa del que no és. I quan les contradiccions són tantes, es converteixen en impossibles de sostenir. En això treballa la jutgessa.
El problema no és malejar la realitat per conveniència política; és no poder creure en els governants. El CIS reflecteix el cost: més del 67% té poca o cap confiança en Sánchez; un 82% desconfia de Feijóo.
