L’aparent calma catalana
sense permís
Per Catalunya han entrat vents sociopolítics que després han tingut la seva rèplica a la resta d’ Espanya. El fenomen de Ciutadans va ser un d’aquests casos. El 2006 va irrompre a Catalunya un partit personalista que inicialment pretenia ser poc ideologitzat i molt basat en el màrqueting polític, cosa que era poc corrent entre les formacions majoritàries. Tot girava al voltant d’un líder, el jove Albert Rivera, i el reclam de no ser ni de dretes ni d’esquerres (“ni vermells ni blaus”). Del laboratori català, Ciutadans saltaria a la política espanyola i va acabar per dilapidar el seu capital.
L’apogeu dels comuns es va produir en paral·lel a l’ascens de Podem, que el 2014 ja havia obtingut representació europea. Però la victòria d’ Ada Colau a Barcelona el 2015 va ser especialment significativa perquè va representar com cap altra el pas directe de l’activisme social a les institucions cavalcant sobre una plataforma política que pretenia posar la participació ciutadana per sobre de les estructures de partit. El fenomen evolucionaria fins a perdre força.
El procés va ser l’expressió d’un nacionalisme amb aires populistes. Els polítics d’aquest període subratllaven la reivindicació d’un poble oprimit per les elits de l’ Estat espanyol, d’una voluntat popular subjugada per la legalitat institucional i enarboraven lemes com l’“ Espanya ens roba” per mobilitzar els seus seguidors. En aquell període es van veure per primera vegada per aquests verals recursos com l’activisme digital del Tsunami Democràtic del 2019, quan es van organitzar a través d’una app protestes líquides , descentralitzades, aparentment sense líders.
En aquest començament del 2026 cal preguntar-se cap a on s’encamina la política catalana després d’aquell convuls període. En teoria, Catalunya ha entrat en una fase de tranquil·litat, de “normalització” segons els socialistes, però estan sorgint fenòmens innovadors, com la coexistència de dues formacions d’extrema dreta que es reparteixen l’electorat que té por de perdre la seva identitat, sigui en aquest cas la catalana o l’espanyola.
Els partits líders del procés practiquen ara el pactisme o la confrontació pragmàtica
Tant Vox com Aliança Catalana subratllen el rebuig de la immigració, que identifiquen com la principal amenaça per a la manera de viure autòctona. Assenyalen un col·lectiu com a font de tots els mals, però apliquen el pragmatisme quan convé. Es presenten com a forces impugnadores del sistema, però revelen la seva incapacitat real per canviar-lo. Tot i que Vox s’oposa a l’ Estat autonòmic, s’integra a les institucions territorials. Aliança Catalana, per la seva banda, acusa Junts i ERC de col·laboracionisme amb l’ Estat, però deixa la via unilateral per quan hi hagi una majoria suficient. Conscients de l’esgotament social d’aquells anys, AC ni tan sols promou les banderes estelades, que tant es van veure anys enrere com a signe reivindicatiu.
Els dos partits que van protagonitzar el procés, Junts i ERC, busquen una estratègia després del fiasco de la seva política durant una dècada. En els dos casos la nova via passa per un diàleg amb el Govern central. Junts ha adoptat una mena de confrontació pragmàtica, lluny de l’èpica anterior. Les seves votacions al Congrés evidencien que torna a defensar els interessos clàssics que al seu dia va representar Convergència, encara que la seva retòrica s’assembli a la d’un partit protesta. El futur de Junts depèn de dos reptes: competir amb AC sense deixar-se arrossegar i encertar en les seves candidatures a la presidència de la Generalitat i a Barcelona a partir de la tornada del seu líder, Carles Puigdemont, que s’hauria de produir a la primavera si el Tribunal Suprem no prova d’impedir-ho una altra vegada. Com a representant d’un espai que ho havia estat tot a Catalunya durant quatre dècades, Junts acusa la falta de poder institucional. La seva obsessió només pot ser tornar a la Generalitat. Per això alguns en el partit veuen equivocat el llenguatge protesta dels seus líders.
Després del procés, la prioritat per a ERC és convertir-se a la fi en un partit de govern per a bona part de la societat catalana. Els republicans van fer un pas històric entrant al govern de Pasqual Maragall. Van provar de deixar enrere el seu caràcter de partit tan reivindicatiu com residual. Van accentuar el seu vessant d’esquerra sobre l’independentista per endinsar-se a Barcelona i l’àrea metropolitana. Però el tripartit va acabar malament i ERC va sortir amb l’etiqueta de ser un partit sense capacitació per gestionar. Oriol Junqueras es va proposar esmenar-ho, però el procés ho va canviar tot.
Esquerra va aconseguir la presidència de la Generalitat, però el lideratge de Pere Aragonès no es va consolidar, perjudicat per una majoria parlamentària molt minsa. Els republicans volen ser creïbles com a partit de govern. Per això, abracen el pactisme amb Pedro Sánchez i adopten un paper que al seu dia va exercir la CiU de Jordi Pujol. Els pròxims dies el Ministeri d’Hisenda farà públic el nou model de finançament acordat amb ERC. Se’n difondran els criteris i el repartiment. Catalunya, amb ERC al capdavant, lidera de nou un canvi en el finançament després dels anys del procés en què va desistir de qualsevol negociació. Aquesta comunitat, i Andalusia, resultaran les més beneficiades, mentre que la de Madrid perdrà posicions, però l’aportació augmentada de l’ Estat al sistema en el seu conjunt impedirà que cap hi perdi. ERC també discuteix amb el Govern altres carpetes, com ara el mètode de recaptació, la capacitat normativa, el control del compliment de les inversions, etc.
El gran repte del PSC és afrontar problemes urgents enmig de l’apogeu de l’extrema dreta
Si aquestes negociacions fructifiquen, ERC allargarà la mà a Salvador Illa per als pressupostos a Catalunya. Sense pressupostos, és difícil culminar la legislatura. La “normalització” va permetre al PSC assolir la presidència, però el seu gran repte és gestionar el rebuig de la immigració per evitar que Vox es coli en les reserves de vot del PSC, i afrontar problemes com ara sostenir la sanitat amb una població envellida i tornar la confiança en l’ascensor social, cosa que inclou millorar l’accés a l’habitatge per als joves. Només amb resultats podrà defensar Illa un govern d’esquerres en un context ideològic molt advers.