Aquell ordre internacional...
Avui, 6 de gener, és un bon dia per exaltar el vell “ordre internacional”, tan ideal perquè els europeus continuem practicant l’art de donar lliçons, entre la Marxa Radetzky i el debat sobre els millors tortells de Reis.
Donald Trump ho posa fàcil, encara que jo sàpiga no ha envaït Veneçuela. Les maneres i els propòsits que té inquieten, però tenen un avantatge: no parla de democràcia, parla de petroli. A tal sinceritat, la nostra defensa de la “legalitat internacional”, l’ONU i els valors.
Valors? Jo vaig deixar de creure en els nostres valors un dia molt precís: l’11 de juliol del 1995. Juraria que els va succeir també als 8.000 homes, molts d’ells adolescents, que s’havien refugiat a Srebrenica, convençuts de la paraula d’honor de l’ONU i la UE. O sigui, de la legalitat. El lloc era una de les àrees de protecció establertes per la comunitat internacional –llavors molt altruista, no com ara– per protegir els civils bosnians de religió musulmana. Les safe areas, sota garantia dels cascos blaus de l’ONU –un altre símbol del virtuós ordre internacional que avui ploren alguns– davant les milícies serbobosnianes (els dolents).
En hores, aquells incauts van ser passats a ganivet gràcies al pacte tàcit i cavallerós entre el general Mladic i el comandant dels cascos blaus (neerlandesos) que protegien la safe area. Un any abans, per cert, entre 500.000 i un milió de ruandesos van ser assassinats, molts a cop de matxet. Ho dic per això d’idealitzar l’ordre internacional previ a Trump...
Hem debatut més sobre Veneçuela en 48 hores que de la infàmia de Srebrenica en 30 anys
Els europeus hem debatut més sobre Veneçuela en 48 hores que de Srebrenica en 30 anys. Intueixo que la data, un 11 de juliol, va
contribuir perquè començava el Tour de França i l’èxode vacacional, quan posem a remullar al mar el cul i els nostres valors. Ah! L’ONU té declarat l’11 de juliol dia anual en memòria de les víctimes de Srebrenica.
Sense el cop sobre la taula de Washington –bombardeig de Belgrad–, els balcànics es continuarien matant, entre crits de “no a la guerra” dels pacifistes espanyols i debats sense suc ni bruc sobre els límits de la legalitat internacional. Ni aleshores el món era glòria ni avui és un infern.
