Maduro havia perdut el suport de la cúpula civil i militar del règim
Convulsió a Amèrica Llatina
El mandatari veneçolà havia dilapidat el capital polític i social del chavisme
Nicolás Maduroahir en un moment del traslladat al tribunal federal deNova York
El terrabastall dels helicòpters i les detonacions que van trencar el silenci de Caracas la matinada de dissabte no van trigar a trobar explicació. A poc a poc es va saber que es tractava d’una incursió d’aeronaus nord-americanes sobre la capital veneçolana. I mentre s’intentava comprendre l’abast de l’operació, el desconcert es va dissipar amb un missatge de Donald Trump a la seva xarxa social, Truth Social: els Estats Units havien executat una incursió en territori veneçolà que va tenir com a desenllaç la captura i extracció del país del mandatari Nicolás Maduro i la seva dona, Cilia Flores.
L’operació nord-americana, qüestionable des del punt de vista legal i moral, buscava un inequívoc escac al rei: escapçar l’ Executiu, tot i que inicialment molts ho van interpretar com un intent de forçar un canvi de règim.
L’alliberament dels centenars de presos polítics seria el primer indicador d’un canvi real a Veneçuela
Però hores més tard, Trump va mostrar les seves cartes amb una cruesa que va sorprendre la comunitat internacional, i especialment els veneçolans: Washington no només admetia la incursió pel control dels recursos petrolífers, sinó que anunciava una tutela directa sobre el nou govern. La figura elegida per a aquesta transició no era un líder opositor, sinó la mateixa vicepresidenta de l’oficialisme, Delcy Rodríguez, que, sota l’amenaça de nous atacs, haurà d’acatar les regles del mandatari dels Estats Units.
Les implicacions de la caiguda de Maduro encara es processen en un escenari d’ extre ma confusió per a la ciutada nia, la direcció opositora i bona part de la chavista, que esperen senyals clars per
poder interpretar el que ve.
No obstant això, la sortida de Maduro va ser la culminació d’una inviabilitat política de què es parlava a Veneçuela des de feia mesos. El seu destí va quedar segellat quan les tropes nord-americanes van assaltar la seva residència a la base militar de Fuerte Tiuna, però, aleshores, el desig de veure’l fora del poder ja no era patrimoni exclusiu dels seus detractors.
Per comprendre el col·lapse de Maduro és imperatiu tornar al 28 de juliol del 2024. Aquella incapacitat de provar la seva suposada reelecció presidencial va iniciar un procés d’erosió irreversible. Va quedar clar que ja no tenia suport al carrer quan es va enfrontar a una majoria social que va vèncer la por de votar en contra d’ell, però també a un chavisme democràtic que no va convalidar el robatori de les eleccions. Maduro havia dilapidat completament el capital polític d’Hugo Chávez: aquell “huracà” capaç de revertir el cop del 2002 gràcies al suport popular es va evaporar definitivament en un successor que només va aconseguir en la repressió l’única fórmula per sostenir-se al poder.
Amb l’episodi de l’elecció presidencial també va canviar la seva valoració internacional. El seu aïllament ja no només el propugnaven els populismes de dreta de
figures com l’argentí Javier Milei o el salvadorenc Nayib Bukele, sinó que progressistes com Gabriel Boric a Xile també van retirar l’oxigen polític a un líder que ja no era possible presentar com
a demòcrata. Fins i tot la Unió Europea i aliats estratègics com
ara Gustavo Petro o Luiz Inácio Lula Da Silva, si bé no van ser
gaire persistents per exigir de Maduro un retorn a la democràcia, van començar a guardar una distància prudencial.
Però el factor determinant per a la seva desfeta va ser dins
dels seus propis aliats pròxims.
Maduro es va convertir en una figura incòmoda per a la cúpula
civicomilitar que sosté la carcassa de l’ Estat i que, veient com es convertia en un pes mort, a poc a poc li deixava anar la mà, de manera que la discussió de la continuïtat del règim sense la presència de Maduro es va tornar cada vegada més freqüent.
Només el tedi d’aquella elit
que veia impossible obrir joc amb Maduro al palau de Miraflores explica un desenllaç tan abrupte per a l’home que va controlar els fils del poder veneçolà durant gairebé tretze anys i
deixa molt clara la negociació entre faccions del poder chavista amb els Estats Units.
La sortida de Maduro és un fet consumat, però el mètode escollit pels Estats Units planteja interrogants ètics i polítics. Delcy Rodríguez assumeix el comandament sota un disseny de la Casa Blanca. Trump, en el paper autoerigit de “protector” de Veneçuela, ha preferit la continuïtat d’una peça del sistema per promoure un canvi de govern sense sobresalts i, sobretot, assegurar una obertura econòmica còmoda per als interessos de Washington. L’operació deixa fora els desitjos de canvi democràtic dels veneçolans i posterga ves a saber fins quan les aspiracions dels qui encarnen el lideratge de l’oposició majoritària, però que, segons Trump, no garanteixen estabilitat ni tenen prou força per controlar el país.
Queda per veure si Rodríguez
i l’estructura heretada del madurisme, avui intacta, estan disposats a complir el dictat de
Washington per garantir la pròpia supervi vència. L’alliberament dels centenars de presos polítics que encara poblen les presons veneçolanes seria el primer indicador real de canvi, però almenys fins ara no hi ha cap senyal que això sigui així.
Tot i això, aquesta nova etapa acaba de començar i els senyals que determinin el rumb que prendrà Veneçuela encara han d’arribar.