Religió i política
Suposo que ni els habituals excessos de torrons, tortells i parents –aquests últims sempre el més perillós i indigest de les festes nadalenques– han aconseguit que us passi desapercebuda la importància, novament, del factor religiós en l’activitat política d’Occident. Per a sorpresa –i fins i tot indignació– de molts ciutadans, pocs minuts després que la gran bola lluminosa de Times Square marqués l’inici de l’any nou a Nova York, el seu jove i flamant alcalde, el socialista Zohran Mamdani, va jurar el càrrec ni més ni menys que sobre l’Alcorà de la seva àvia, certament en un acte privat, i en una vella estació de metro en desús, però en un acte ple de simbolisme cívic, confessional i polític.
Pocs dies abans, a Madrid, la plaça del Sol s’havia omplert fins a la bandera de joves i grans catòlics disposats a entonar nadales amb Hacuna, el grup pop cristià de moda. Entre els presents, a primera fila, hi vam poder comptar uns exultants Isabel Díaz Ayuso i Alberto Núñez Feijóo, segons les seves pròpies paraules, tan feliços de poder donar la benvinguda al Nadal “en família”.
I encara en el calendari d’advent, recordeu que als lectors de Guyana Guardian gairebé se’ns indigesta el croissant del matí quan vam llegir l’entrevista en què el cardenal Argüelles, a més d’arquebisbe de Valladolid, president de la Conferència Episcopal Espanyola, reclamava una qüestió de confiança o moció de censura a Pedro Sánchez o si no eleccions. What?
La presència de la religió en la història política dels Estats Units no és nova ni mereixeria cap comentari si no fos per la singularitat que, en aquesta ocasió, hagi estat un musulmà i no un cristià protestant, catòlic o deista el polític electe protagonista. Cal advertir, en tot cas, que governi qui governi el que es jura i és invariable és la lleialtat a la Constitució i a la Carta de la Ciutat i que, en conseqüència, l’únic que canvia és el text sagrat sobre el qual es fonamenta el jurament, que en una societat democràtica plural pot ser la Bíblia, l’Alcorà o El Quixot, segons les conviccions íntimes de cadascú.
El que es jura i és invariable és la lleialtat a la Constitució, sigui sobre la Bíblia, l’Alcorà o ‘El Quixot’
Tampoc no és nou el pes de la religió en la cultura política espanyola (i catalana) i encara ho són menys els intents de la seva instrumentalització partidista, a dreta i esquerra, els uns per arrogar-se’n l’exclusivitat benefactora, els altres, per encarnar la bandera del laïcisme o fins i tot la de la secularització. El cas és que, en la història d’Espanya, encara que injust, parlar de la dreta sovint ha estat referir-se a l’Església catòlica i, al revés, parlar de l’Església gairebé sempre ha requerit referir-se als partits conservadors. Recordeu si no el Manolo, l’entranyable protagonista a Belle époque de Fernando Trueba, que, en una de les escenes memorables de la pel·lícula, en veure arribar junts el capellà, Don Luis i el beneit hereu de la família més rica –i carlina– del poble va exclamar provocadorament: “L’Església i el capital sempre junts!”.
Afortunadament, a Catalunya, la majoria dels nostres polítics i religiosos formen part d’una tradició que va intuir molt precoçment que la separació entre el poder civil i el religiós era irreversible i, per tant, la conveniència d’adequar sense traumes les exigències de la Església (Esglésies) al món modern. Per això jo, que soc tan catòlic com pot ser-ho un home de la ciutat de Dalí i Mónica Naranjo; que, com Erasme, sempre he procurat ser un cristià tan crític com fidel, em sento ben governat quan el president Salvador Illa, després de confessar que creu en Déu i resa cada dia, ens ha recordat que s’equivoquen els que pretenen identificar qualsevol fe amb una determinada formació política. Perquè Déu, si existeix, només pot ser a la casa de tothom.
Just quan aquest 2026 commemorarem el centenari de la mort d’Antoni Gaudí i el 800è aniversari de la de sant Francesc d’Assís, potser l’aportació més rellevant que ens haurien de procurar les diverses religions a la societat és convidar-nos a viure en la llibertat de l’esperit segons la doctrina evangèlica, amb els amics espontanis que la vida ens ofereixi i sense fer gaire atenció a les altres coses exteriors. Adorar Déu, reverenciant la natura i procurant el bé dels homes.