‘Treballs forçats’, com veu un sord algú que hi sent?
Estrena teatral
La comprensió entre sords i oients centra l’argument de la peça de la companyia Ça Marche, al Teatre Lliure
Pepita Cedillo a l’obra 'Treballs forçats'
Els que hi senten, que són una majoria, sovint limiten el món dels sords. És per això que els sords es reivindiquen amb capacitat per fer-ho tot, també com a creadors d’art. Amb aquesta premissa es construeix Treballs forçats , de la companyia Ça Marche, que s’estrena a l’ Espai Lliure, dins del Projecte Ànima Lliure del Teatre Lliure i la Fundació Banc Sabadell. La dramatúrgia és de Roberto Fratini i la direcció, de Nico Jongen.
La companyia Ça Marche, que va néixer el 2015, explora en aquest espectacle les dificultats de comunicació entre els sords i els oients, que són extrapolables a altres situacions, assegura el director. “Som una companyia que tendim a treballar amb intèrprets no professionals, que podrien pensar que no tenen el dret de pertànyer al món de les arts escèniques. Amb Treballs forçats fa temps que ens preguntem això i també què és la comunicació”.
“És un espectacle desajustat, on el públic oient ha de fer un esforç per entendre el que hi passa”, declara Jongen
“Jo no tenia cap relació amb la comunitat sorda –continua Jongen–, però sí que volia acostar-m’hi per crear un espectacle sobre aquesta comunicació. Abans de fer-ho, rebia molta informació com a oient que la comunitat sorda és una comunitat molt tancada. Quan m’hi vaig acostar, vaig descobrir que era un prejudici creat per la imposició de l’oralitat. L’espectacle comença des d’aquí, intentant desmuntar aquesta idea perquè no és real”.
Berta Frigola, que col·labora en l’espectacle, assegura que es tracta de “la importància de la comunitat sorda: signar [parlar amb llenguatge de signes] és una manera d’expressar-se i incloure la comunitat oient; amb l’espectacle ens adonem de com és el món sord i treballem per obrir la ment perquè aquest procés pugui ser incloent i continuat en el temps. A les societats s’imposen les majories, però les minories també importen i per això tothom ha d’aportar el seu gra de sorra per superar les dificultats de comunicació”.
El director manifesta: “L’espectacle es construeix amb el que creem tots plegats, a partir d’una idea inicial. La Pepita em va aportar moltes coses a partir de tots els llibres que ha escrit”. Pepita Cedillo és una dels intèrprets, que celebra que a l’obra s’hi ajuntin les dues comunitats, la sorda i l’oïdora: “Jo he nascut sorda i sempre he tingut la curiositat sobre què pensa la comunitat oïdora de la comunitat sorda”. I confessa, sense anar més enllà, que “l’obra és una barreja de ficció i d’experiències pròpies”.
En el procés de creació, Jongen recorda: “Els primers mesos hi va haver molts malentesos de comunicació. I això que podia semblar que ens podria allunyar, justament ens va acostar al procés d’intentar entendre’ns. És un espectacle tota l’estona desajustat, en què l’espectador oient ha de fer un esforç per entendre el que està passant”.
Treballs forçats inclou una postfunció, un col·loqui posterior. “Abaixem el teló i podem parlar de tot, trencant les pors i els prejudicis –continua Cedillo–. El públic sord i el públic oient es poden comunicar sense por”. Javi Díez, un altre dels intèrprets, afegeix: “L’espectacle trenca la lògica de l’accessibilitat i es fa abastable a les dues comunitats. Les persones sordes també són creadores de cultura i sovint queda tancada en aquesta comunitat. Així ho podem compartir més enllà”.
I el director conclou: “Intentem no ser paternalistes, posant-nos en un lloc molt responsable. La part sonora és important, i fem servir la vibració per arribar a totes dues comunitats, que és un cert pont entre les dues platees. Hem de redefinir la paraula inclusió, i la inclusió en les arts”.