Armes de dona
Una baralla veïnal ha portat a judici un diputat del PSC per Lleida a qui s’acusa de coaccions per haver retret a una agent municipal “utilitzar armes de dona”. Pel que sembla, la funcionària es va posar a plorar quan l’acusat i exalcalde d’Alcarràs li va recriminar que no detingués el veí amb qui se les havia.
Existeixen les armes de dona? Jo diria que sí i per sort perquè les armes masculines comencen amb cops de pilota de platja als banyistes i acaben a drons a Ucraïna passant per les patacades de les disputes del trànsit rodat.
No tinc gaire clar si el feminisme o els feminismes del segle XXI avalen, legitimen o neguen les armes de dona o si les consideren una expressió masclista, aleshores servidor tornaria a ser al costat dolent de la història (antigament, orsai). Es tractava d’armes del soft power, que només tenien efectivitat si les feien servir les dones. Els il·lustraré amb un exemple, de la pel·lícula Armas de mujer, protagonitzada per Melanie Griffith el 1989. Què passaria si el comptable honest d’una entitat bancària digués, com fa la protagonista: “Tinc una ment per a les finances i un cos per al pecat, hi ha res de dolent en això?”.
Soc al costat dolent de la història si dono per fet que existien les “armes de dona”?
– Bermúdez, a banda de calb com una bola de billar, és molt trempat!
La seducció formava part del soft power i era l’única arma que les víctimes rebien amb l’alegria dels d’ERC quan fan la guitza als de Junts. Una altra versió soft power era “fer-se passar per beneita”, molt corrent en litigis amb agents del trànsit i camioners, anomenats per alguna cosa “cavallers del volant”.
La bomba atòmica de les armes de dona es remunta a Boabdil el Chico –no s’ha de confondre amb el seu oncle, Boabdil el Dissortat – i consistia a vessar llàgrimes, aquell líquid que tots disseminem en situacions dramàtiques (per exemple, la fractura del cinquè metatarsià de Messi un novembre del 2006 al Camp Nou). Si un nòvio somicava quan la parella tallava la relació, aquí pau i després glòria. A la inversa, quants homes no es van fer enrere! En fi, històries armamentístiques del passat, com aquell refrany castellà “mujer agraviada, no hay peor espada”. Anacronismes!