El ‘clàssic saudita’ venç a l'apocalipsi
El pati digital
Sempre ens quedarà el futbol. Els delirants timelines de la setmana passada, farcits d'apocalíptics missatges amb Trump, Hitler i la distopia orwel·liana com alguns dels seus protagonistes, van quedar arrasats aquest diumenge pel relat, també malaltís i bel·licós —però feliçment lleuger—, sobre el clàssic de la Supercopa que es va disputar a l'Aràbia Saudita (Victòria!).
Aquest és el món en el que vivim: histèrics a la xarxa, passius i alegres el nostre dia a día. Som els protagonistes del mem —aquests dies una altre cop viral— en el que un individu gaudeix alegre de la seva escudella i el seu vinet malgrat la pluja torrencial que li cau a sobre i els tancs, esclats de bombes i… aliens? Que desfilen en segon pla. “Day 9 of 2026”, recalca el missatge. Com Tintín, a un Haddock que es lamenta del nou any: “Captain, nous sommes le 8 janvier!”. Això no ha fet més que començar.
I és que el que arriba de l'altre costat de l'Atlàntic no és gens tranquil·litzador. Als plans expansionistes de Trump, que apunta a Grenlàndia i amenaça a tots i a qualsevol, se li va sumar el tiroteig mortal de l'agent de la ICE a una dona a Minnesota. La cadena de fets perillosos satura la xarxa, que continua, tot i això, oferint una narrativa neuròtica però, alhora, lúcida de tot el que està succeïnt.
Així doncs, molts comptes han fet una llista de l'edat dels principals líders del planeta —el més jove és Xi Jinping, 72—, suggerint que això explica que els importa entre poc i res com deixaran el món. També ha circulat el mapa en el qual els EUA, la Xina i Rússia es reparteixen el globus en àrees d'influència i alguns fan broma que, pel traç imperfecte de les línies, a Almeria li tocarà abraçar el camarada Xi.
Sobre aquest “afer intern” de que la teva policia mati els teus propis ciutadans, el més recurrent ha estat comparar al servei d'immigració dels Estats Units amb la Gestapo. I si la ICE és aquí la policia política de l'Alemanya nazi, no cal dir qui és Trump, al que els usuaris ja estan fent créixer un coquet bigotet fosc en la seva taronja pell. Estremidores són, també, les imatges que comparen les gesticulacions de Trump i Hitler (sí, parlàvem de Hitler) durant sengles discursos. Allò que la història rima.
El repartiment del món en blocs i l'autoritarisme que creix fan pensar en '1984' d'Orwell; l'anglès odiava el futbol però potser preferiria la “guerra sense trets”
De les dues idees, la del repartiment del món i l'autoritarisme, van néixer les comparacions literàries. Estem ja al món que va imaginar Orwell? “S'estan creant els blocs del 1984”, apuntava un clarivident @JoseBReborn dijous. No estava sol: molts el van replicar. I és que l'apel·lació espanta perquè les coincidències són sorprenents: Trump estaria conformant Oceania, un dels tres superestats totalitaris que va imaginar l'autor britànic, al costat d'Eustasia (Xina) i Euràsia (Rússia), en un món en què manipulació informativa, vigilància en massa i repressió policial campen al seu aire. Ens hi anem acostant... No extranya doncs que l'ambient general a la xarxa sigui catastrofista. “Quan esclati la tercera guerra mundial i quedem totalment involucrats, on diuen que hauríem d'emigrar?”, es preguntava @PablaLunar.
Però ahir a la tarda, tot va canviar. Lamine Yamal, Èric Garcia, Güler, Asencio, Vini o Lewandowski es convertien ràpidament en els assumptes trend del moment i deixàvem enrere la cruel realitat per gaudir de la mare de totes les batalles simulades de les que disposem: el futbol. I, en concret, el clàssic. La conversa a X, per descomptat, va ignorar l'espinós fet que la final de la Supercopa es jugui en un país escassament democràtic i, a més, no va ser gens civilitzada. D'acord amb un partit tens i disputat, van proliferar improperis contra jugadors rivals —i propis— i, especialment, contra l'àrbitre, senyor Munuera Montero. Al cap i a la fi, pura irracionalitat, però també distracció.
Lee también
En els últims temps s'ha acusat al futbol de molts mals. Fins i tot alguns creuen que la degradació del debat públic i la polarització tenen a veure amb la “futbolització” de la societat i els mitjans. Pot ser, i les xarxes en són un reflex. Tot i això, i escrivint aquestes línies des de l'eufòria de l'emocionalitat tribal, cal donar per bo l'anàlisi del sociòleg Norbert Elias, que veia el futbol com un procés civilizatori. Així és com, deia, hem decidit domesticar la violència. El mateix Orwell va descriure aquest esport com “la guerra sense trets”. L'anglès no ho deia en positiu, perquè odiava el futbol. Però potser ell mateix hauria preferit perdre els estreps amb un clàssic com el d'ahir a contemplar el compliment de les seves profecies. Sempre serà millor el simulacre.
