L’ebrietat del poder

Hi ha la cervesa, que té quatre o cinc graus. Hi ha el vi, que en té tretze o catorze. Hi ha les begudes destil·lades com el rom, el whisky o el conyac, que en poden tenir més de quaranta o cinquanta. I després hi ha el poder.

Els governants estan envoltats a tota hora per persones disposades a complaure’ls i a obeir-los. El que diuen va a missa. Viuen a dalt d’un pedestal. Són admirats, respectats, consultats, entrevistats, escoltats. Tothom els fa la pilota. Se senten vencedors. És molt difícil que tot això no els indueixi de vegades a prendre decisions equivocades. El poder embriaga.

El grau en què això passi depèn de la seva personalitat, igual que la reacció al consum d’alcohol depèn de cada persona. Hi ha governants que mai perden el control de si mateixos. N’hi ha d’altres als quals el poder els puja al cap com un coet, amb efectes devastadors. El millor exemple és Donald Trump. A les seves mans, el poder és explosiu.

Les mateixes persones que han treballat o treballen al seu costat ho diuen. John Kelly, el general que va ser cap de gabinet de la Casa Blanca durant el primer mandat, ja va avisar que, si fos reelegit, Trump governaria com un feixista. John Bolton, que va ser el seu conseller de seguretat nacional, va escriure al llibre, La habitación donde sucedió , que no és apte per al càrrec, que és molt fàcil de manipular per Vladímir Putin i Xi Jinping i que és un perill per al món. El seu cap de gabinet actual, Susan Wiles, va declarar recentment que, malgrat ser abstemi, Trump té una personalitat alcohòlica.

Durant els darrers dies he llegit tota mena d’anàlisis sobre els motius dels Estats Units per intervenir a Veneçuela. N’hi ha alguns de molt convincents sobre la voluntat de Washington de preservar costi el que costi el paper del dòlar com a moneda internacional. S’especula sobre el mercat del petroli i sobre la rapacitat de Trump i de la família. Es parla d’un nou ordre internacional i se cita l’Estratègia de Seguretat Nacional publicada per la Casa Blanca fa un parell de setmanes.

No tinc cap dubte que totes aquestes consideracions pesen molt al cap de Trump i dels seus col·laboradors. Però dubto que ell hagi llegit l’Estratègia de Seguretat Nacional i em pregunto si la captura de Nicolás Maduro no va ser també la reacció d’un ego ofès perquè quan Trump li va dirigir un ultimàtum perquè deixés el poder, el president veneçolà –un governant detestable, per cert– va reaccionar ballant en públic.

La impressió més estesa és que el secretari d’Estat, Marco Rubio, s’aixeca cada matí sense saber què l’espera i s’assabenta del que ha de fer llegint els tuits que Donald Trump ha posat durant la nit, i que la Casa Blanca viu en un estat de caos permanent, sotmesa de les vel·leïtats del gran líder, que solen ser un reflex de les opinions de l’última persona que ha passat pel seu despatx.

Els últims dies, mentre els agents d’immigració sembraven el terror als carrers i els fills del president continuaven multiplicant la seva fortuna fent malabarismes amb la marca familiar de criptomonedes, World Liberty Financial, Trump va dir que qui mana a Veneçuela és ell i que els ingressos per la venda del petroli veneçolà els controlarà personalment. També ha llançat noves amenaces sobre Grenlàndia i ha anunciat que els Estats Units augmentaran un 50% el pressupost de defensa. Així, de cop. També ha esmentat la possibilitat de suspendre les eleccions de mig mandat del novembre. Ho ha dit negant-ho, a manera de globus sonda, però ho ha deixat caure. És un avís.

Com va afirmar no fa gaire en una reunió del seu gabinet transmesa per televisió, és el president dels Estats Units i pot fer el que li sembli. En una entrevista molt recent a The New York Times , va afegir que l’únic límit que accepta no és el de la llei, sinó la seva pròpia moralitat (que, com sabem, és força discutible). Hi haurà algú que li pari els peus?