La fragilitat dels més forts
Un canvi unilateral de fronteres provoca conflictes
de conseqüències insospitades. La geografia i la demografia interactuen a través de les fronteres, aquelles cicatrius que, en paraules de Josep Borrell, la història ha deixat gravades a la pell de la terra. Les fronteres no són eternes i els mapes històrics mostren l’alteració constant dels límits de les nacions com a conseqüència de la conquesta de terres alienes. Les guerres tenen un component ideològic, però la gran majoria es lliuren per conquerir o mantenir un territori. Així ha estat sempre.
La relació íntima i personal dels homes amb la terra es transmet per generació espontània als governs respectius. La guerra d’Ucraïna és sobre qui té la sobirania sobre unes províncies que un dia van ser russes i avui són independents. El conflicte entre Israel i Hamàs recau sobre qui és l’amo d’unes terres que han estat habitades durant mil·lennis per jueus, palestins i molts altres pobles d’Orient.
La inestabilitat que projecta l’erràtica política de Trump és la seva obsessió per incorporar el Canadà com un estat més dels Estats Units, comprar o conquerir tant sí com no Grenlàndia, entrar amb tropes a Mèxic per combatre el narcotràfic o proclamar-se en el seu compte de Truth Social com a “president en funcions de Veneçuela”.
Aquestes amenaces no venen de la raó, el diàleg o la diplomàcia, que sempre busca el consens i el compromís. Es pretén alterar les fronteres amb la força com a element principal. La ruptura de l’Estat de dret trencant els pactes adquirits pels governs actuals o pels seus antecessors comporta conflictes, guerres i el patiment i la mort de centenars de milers de persones.
Sospito que en l’entorn del president Trump hi deu haver un grup de persones que pensen i que saben història. El moviment MAGA (“Make America Great Again”) vol una Amèrica diferent on dominin en tot i per a tot els “bons americans”, com més blancs siguin millor. No em refereixo només als seus immediats col·laboradors i aduladors com el secretari d’Estat Marco Rubio, el vicepresident J.D. Vance o el col·laborador més misteriós, Stephen Miller, assessor presidencial obsessionat amb els immigrants i amb l’imperialisme del segle XIX. Són els estrategs, en l’àmbit militar, acadèmic i estratègic, que han seguit i enlairat el populisme de Trump que els ha ajudat a guanyar eleccions, però que pot arribar un moment en què aquest caràcter tan egòlatra i narcisista espatlli les ambicions del moviment MAGA i la mateixa figura de Trump deixi de ser una bandera i es converteixi en una nosa.
Per al moviment MAGA, Trump pot deixar de ser una bandera i convertir-se en una nosa
L’historiador Paul Kennedy estima que tots els governs de tots els temps i a tot arreu saben el que no han de fer i, tot i això, tiren endavant decisions infortunades i catastròfiques que els porten a la perdició. Kennedy estudia els grans imperis des de Felip II fins al Regne Unit.
Les ambicions territorials de Trump s’assemblen en les formes a les que està perpetrant Putin a Ucraïna i les que Xi Jinping pot executar sobre Taiwan. Si el més poderós trenca les regles establertes, qualsevol el pot imitar. No és qüestió de raons sinó de força i el més poderós pot esclafar el més feble.
S’ensuma la guerra perquè els pressupostos militars creixen a tot arreu i moltes economies nacionals depenen molt del negoci de les armes. Es detecta una por invisible que pertorba els ànims a l’entrar en l’àmbit d’adquirir terres per la força al marge del dret i sense la voluntat de la gent que històricament les ha habitat.
Europa ha de construir la seva pròpia defensa. Per això cal reforçar la productivitat i estudiar seriosament les indicacions de l’informe Draghi, que sembla que ningú no s’ha molestat a llegir. Però un rearmament no és l’única fórmula per enfrontar-se a les convulsions que venen.
Cal proposar per tots els mitjans la unitat dels europeus en aquells espais de civilització compartits en l’àmbit de la racionalitat i l’humanisme bussejant als pous d’Erasme, More, Llull, el Dant, Pascal, Voltaire, Goethe, Gracián, Montaigne i la infinitat de pensadors que han modelat la idea d’una Europa imperfecta però que ha progressat respectant el que pensa diferent. Una Europa en llibertat.