Hitler i Franco, pintors
Opinió
Hi va haver un temps en què Hitler va alimentar esperances de convertir-se en un prestigiós pintor. Amb 18 anys es va mudar de Linz a Viena i va passejar el seu cos prim i citrí pels carrers que havien trepitjat Freud, Gustav Mahler i Egon Schiele, sovint dormint en un precari alberg per a persones sense llar o sota un pont. Rebutjat fins a dues vegades per la prestigiosa Acadèmia de Belles Arts de la capital austríaca per la seva incapacitat de dibuixar el rostre humà, va abandonar els estudis i amb l’ajuda d’un rodamon es va guanyar modestament la vida pintant postals sentimentals de la ciutat. Les venia als turistes a les cerveseries, primer a Viena i després a Múnic. Va aconseguir una certa clientela, però aquesta va ser tota la seva aportació artística. Li faltava el toc del geni, originalitat i talent, era mandrós i en les seves pintures és impossible trobar rastre de la seva ànima. Tenia, això sí, opinions fermes sobre la naturalesa de l’art i el seu paper en la societat. I després d’entrar en política, l’artista mediocre va posar tot el seu afany a canviar el rumb de l’art, erigint-se en àrbitre del gust i condemnant i fent desaparèixer obres de centenars de creadors degenerat s (pels nazis, l’art modern no només era una estafa, una mentida perillosa, sinó també malaltís i tòxic).
En la història del Hitler pintor hi ha una cosa que desconcerta. Com és possible que el malvat més repugnant i destructor del segle XX tingués somiejos artístics? Una mateixa persona pot ser artista i genocida? Esclar que els creadors no han de tenir vides impecables, són éssers fràgils i imperfectes, com qualsevol, però una cosa és això i l’altra admetre que els monstres són capaços de tocar la bellesa. O d’intentar-ho. Hitler no va ser l’únic dictador entre pinzells. També Franco va fer els seus temptejos amb la pintura, si bé en el seu cas no aspirava a una carrera artística, sinó que hi va recórrer com a teràpia. Cada tarda després del cafè pintava una estona per alliberar-se de l’estrès. Massa atrocitats sobre l’esquena d’un sol home. L’hi havia aconsellat el seu metge, Vicente Gil, Vicentón , i ocasionalment li donava un cop de mà el pintor Fernando Álvarez de Sotomayor, a qui havia nomenat director del Museu del Prado. Va mantenir l’afició pràcticament en secret, però el 1964, potser per blanquejar la seva imatge al món, va aparèixer al Daily Mirror , en aquell moment un dels diaris de més tirada a Occident, una fotografia seva davant d’un gran quadre. El tabloide sensacionalista va titular “Franco, l’artista”. En la tela, un veler en ple naufragi.
El dictador espanyol pintava cada tarda, després del cafè, per alliberar-se de l’estrès
Franco va pintar gerros amb flors, retrats de la seva filla Carmen i fins i tot un trist autoretrat amb binocles i vestit d’almirall. Pinzellades lletges i avorrides com còpies en les quals no va deixar res de si mateix. Potser el masclisme pompós i la crueltat de les escenes de caça, l’espant d’un ós atrapat pels gossos, l’àguila que descendeix sobre les perdius acabades de morir o la ferocitat animal d’un mussol amb la seva presa.
