Reforçar l'estat del benestar, clau per a un futur de prosperitat compartida

Mamadou s'aixeca cada dia a les set del matí. Menja alguna cosa i se'n va a feina. Treballa en un restaurant d'una ciutat pròxima, a més d'una hora de trajecte. Torna tard a casa, i la seva casa és, peculiar... Fins fa pocs dies dormia en l'antic Institut B9 de Badalona. Malgrat molts intents, ningú no li havia volgut llogar un pis, ni tan sols una habitació. Avui dorm en una pensió, gràcies a un dispositiu d'emergència que hem impulsat conjuntament entitats socials i el Departament de Drets Socials i Inclusió. Però sap que aquesta solució és temporal. Quan s'acabi, no sap on dormirà.

A pocs metres de l'Institut B9 viu Carla. Ella també s'aixeca cada dia a les set del matí. Ordena la casa, porta els fills a l'escola i després treballa les poques hores que pot. Com a família monomarental, la conciliació no és un dret: és un malabarisme diari. Amb prou feines paga el lloguer, les despeses bàsiques i tira endavant dos fills, un d'ells amb una discapacitat. Ha demanat diverses vegades l'ingrés mínim vital i altres prestacions, però li han denegat per motius que no acaba d'entendre.

Josep s'aixeca del llit amb moltes dificultats. Viu sol des que es va quedar vidu. No té fills. Fins fa poc tirava endavant, però una operació li ha salvat la vida i, alhora, ho ha canviat tot. Li han recomanat que demani els ajuts de la dependència, però és conscient que trigaran mesos a arribar i no sap ni per on començar.

Mamadou no entén per què alguns veïns es van oposar que pogués passar algunes nits en una parròquia, ni per què li diuen que torni al seu país. Fa anys que treballa a Catalunya; aquí té els seus amics i voldria formar una família. Carla no s'explica per què tot és cada vegada més car, per què tenir un pis en propietat s'ha convertit en un son inabastable, quan els seus pares en van poder comprar un, amb un sol sou, pocs anys després d'arribar d'Extremadura. Tampoc no entén per què les oportunitats que van portar als seus pares a venir a Catalunya sembla que no han arribat a la seva generació. Josep no comprèn com totes les atencions que va rebre a l'hospital s'han esvaït ara que és a casa, i sent que no té ningú amb qui comptar. 

Les històries de Mamadou, Carla i Josep són fictícies, però estan inspirades en els relats de ciutadans i ciutadanes amb qui he parlat aquestes últimes setmanes. Reflecteixen la realitat de molts persones a Catalunya que avui senten que no arriben a cobrir algunes de les seves necessitats més bàsiques. Persones que, malgrat comptar amb la protecció de l'estat del benestar en molts àmbits, sovint no la perceben perquè hi ha espais on el sistema no arriba. Un estat del benestar amb fortaleses indiscutibles, però també amb esquerdes, que no sempre està adaptat als nous reptes ni a les necessitats d'una societat que ha canviat.

Per captar la veritable realitat social del país, fa falta anar més enllà de les històries individuals i analitzar-la amb rigor. Amb aquest objectiu, neix el primer Informe Social Anual de Catalunya 2025: Diagnòstic social d'un país en transformació, impulsat pel Departament de Drets Socials i Inclusió i que presentarem avui. Aquest informe omple un buit històric: la falta d'un instrument estable, sistemàtic i transversal per analitzar les grans tendències socials. No és un exercici estadístic, sinó una aposta estratègica per governar millor i fonamentar les polítiques públiques en dades, evidències i les millors pràctiques internacionals.

L'informe arriba en un moment clau. Catalunya disposa d'una economia dinàmica, oberta i amb una de les taxes de creixement econòmic més robustes de la Unió Europea. Però aquest dinamisme conviu, cada vegada més, amb demandes socials creixents: l'augment i l'envelliment de la població, la complexitat social i la pressió cada vegada més intensa del cost de la vida, especialment de l'habitatge, que s'ha convertit en un dels principals vectors de desigualtat.

Una lliçó es desprèn de manera transversal dels diversos àmbits analitzats a l'informe: fa falta redimensionar i adaptar l'estat del benestar als nous reptes. La protecció social construïda a Catalunya des de l'etapa democràtica ha estat un dels grans actius del país. Ha permès combinar creixement econòmic amb cohesió social, integrar ones de població nouvinguda i situar Catalunya entre els territoris amb més qualitat de vida del món. Aquest llegat explica bona part del nostre èxit, però també ens interpel·la a actualitzar-lo i preservar-lo.

Aquesta adaptació exigeix identificar les esquerdes que avui generen buits de benestar i d'oportunitats: donar resposta al creixent cost de la vida -sobretot a l'encariment de l'habitatge-, reduir la pobresa infantil i trencar la seva transmissió intergeneracional, i adaptar el sistema de salut i de cures a l'envelliment demogràfic i a l'augment de les situacions de dependència.

Fer aquest salt qualitatiu en l'estat del benestar requereix, en primer lloc, entendre les polítiques socials no com una despesa, sinó com una inversió estratègica del nostre país. Amb un alt retorn social, però també econòmic. Implica assumir que la prosperitat compartida no és automàtica, sinó que necessita polítiques públiques capaces de garantir una distribució justa de la riquesa que es genera a Catalunya. I finalment, requereix entendre, que només amb estructures que assegurin que el creixement es tradueix en benestar per a tot el món, el país podrà aprofitar les oportunitats de progrés col·lectiu que s'obrin en el futur, ja sigui en l'àmbit tecnològic, amb l'arribada de noves onades migratòries o davant altres grans transformacions que puguin venir.

Alguns voldran fer creure a Carla, Josep i Mamadou que els seus interessos són contraposats, que cal retallar els suports d'uns per augmentar-los a d'altres. Hi ha qui defensarà que només una administració de mínims és compatible amb el creixement econòmic. Però la resposta als reptes actuals no és menys estat del benestar, ni receptes simples, ni assenyalar culpables. És més prosperitat compartida, que pugui revertir en el reforç d'un estat del benestar que garanteixi oportunitats per a tot el món i en una administració pública moderna, forta i innovadora.

L'avantatge competitiu de la societat i de l'economia catalana no són les matèries primeres ni una indústria concreta. Durant dècades, ha estat el seu model de cohesió social, un alt nivell de benestar compartit, un ascensor social efectiu i una terra d'oportunitats capaç d'atreure i retenir capital humà i talent emprenedor. El nostre objectiu no ha de ser conservar aquest model com una peça de museu, sinó fer-ho evolucionar perquè continuï funcionant davant els reptes actuals. Adaptar i reforçar l'estat del benestar és l'única manera de garantir que Catalunya continuï sent la terra d'oportunitats, de creixement i de benestar que ha estat durant tants anys.