Passa’m el Nobel, col·lega
Per als annals del premi Nobel queda la cessió que ha fet, aquesta setmana, la veneçolana María Corina Machado del seu guardó de la Pau al president dels EUA, Donald Trump. La medalla i el diploma que la distingeixen com a premiada, amb marc daurat, han passat a mans del nou llibertador de Veneçuela, l’home que va posar fi a vuit guerres (quines?), per a indignació del comitè que atorga el premi, que ha declarat que Machado pot fer el que vulgui amb aquests objectes, però que la guanyadora continua sent ella. Per sort.
El meló que Machado obre és una desautorització al jurat sense precedents, ja que ve a dir que Trump s’ho mereixia més que ella. Ignorem si el gest serà secundat per altres guanyadors, en aquest anys o en successius, i fantasiegem sobre què hauria succeït en el passat si, per exemple, el guatemalenc Miguel Ángel Asturias, Nobel de Literatura el 1967, hagués agafat un avió a Buenos Aires per lliurar el seu a Jorge Luis Borges (el jurat va considerar concedir-lo ex aequo a tots dos, segons hem vist a
les actes desclassificades aquest mes).
El meló que Machado obre és una desautorització al jurat sense precedent
Fins ara, crèiem que el menyspreu més important al jurat l’havia fet Bob Dylan, premi Nobel el 2016, que va enviar en l’últim moment un discurs que era en part un retalla-i- enganxa d’un altre que va fer anys enrere; qui no es va dignar a anar a recollir-lo (va enviar-hi la seva amiga Patti Smith) i li van haver de donar la medalla i el diploma molt temps després en un pavelló esportiu a Estocolm, abans d’un concert de la seva gira.
Però què passaria si ara el bo de Bob, estimulat per l’acte de María Corina, decidís que, per exemple, el seu compatriota Don DeLillo és molt més mereixedor que ell i anés al seu apartament de Manhattan tocant l’harmònica per fer-li lliurament del guardó que ell va rebre a contracor?
I si resultés que la coreana Han Kang (la del 2024) és una fan d’Haruki Murakami i, per fer-se una foto al costat seu, muntés un acte de desgreuge en un club de jazz de Tòquio per entregar-li la seva medalla i el diploma com a representant màxim de la literatura asiàtica? Què farien llavors els fabricants de mems que gaudeixen cada octubre burlant-se perquè el japonès continua amb les mans a les butxaques?
És també una oportunitat perquè el sud-africà J.M. Coetzee (2003), propagandista actiu a favor de la candidatura del seu amic australià Gerald Murnane, repari aquest oblit de l’ Acadèmia Sueca.
Ai, María Corina, esperem que no et secundin.
