
Hitler com Jesucrist
L’historiador britànic Alec Ryrie sosté, en el seu últim assaig, L’era de Hitler (Raig Verd/Gatopardo), que el relat sobre els nazis ha exercit en les nostres ments el mateix paper que antigament va tenir el cristianisme: ens ha cohesionat moralment, ha establert les fronteres entre el bé i el mal i ha creat consensos amplis sobre els quals edificar les nostres societats, que havien de ser just el contrari d’aquella barbaritat. Hitler ha estat el nostre Jesucrist, és a dir, el seu revers, el mal pur i absolut. La gran història que els humans ens hem explicat des del 1945 és la de la Segona Guerra Mundial, aquesta és la nostra guerra de Troia, la nostra èpica i la nostra ètica. En aquest sentit, Ryrie argumenta que l’era de Hitler no és aquella en què el Führer va governar Alemanya sinó la posterior, un món democràtic i basat en el respecte al diferent, que ha arribat als nostres dies. Un món on tots estàvem d’acord que Hitler era el pitjor, i la paraula nazi emergia com l’insult més abjecte.

Però, en aquests anys vint que vivim, aquell món s’esquerda. Tenir clar que Hitler va ser un monstre no és una eina suficient per afrontar els reptes polítics, socials i mediambientals. Hereus directes de les seves idees governen en alguns països i des de la dreta i l’esquerra es plantegen guerres culturals on sembla que només pot guanyar un i l’adversari queda reduït a una caricatura roïna mentre floreixen els discursos d’odi. Estem caient una altra vegada al costat fosc? Ryrie evita els alarmismes (recorda que el grau de divisió actual no és, ni de bon tros, dels pitjors en la història), i proposa, atesa la progressiva bifurcació de les nostres societats en dos sistemes de valors excloents, d’edificar un nou consens. Per això en un capítol s’adreça a “un progressista secularista” i en un altre a “un conservador tradicionalista”.
Ningú no guanyarà una guerra cultural bombardejant l’adversari fins que no s’aixequi
Al primer li apunta elements molt aprofitables de la tradició i l’espiritualitat i li recorda que les identitats són profundament importants per a la majoria de nosaltres, per la qual cosa es tracta d’extreure’n el millor ja que, altrament, es lliura el seu control als demagogs. Al conservador li assenyala que el cristianisme de Trump, Orbán o Meloni ignora el contingut real d’aquesta religió (vegeu el tracte als immigrants), entesa tan sols com una referència simbòlica tribal, menyspreant els drets humans.
Ningú no guanyarà una guerra cultural bombardejant l’adversari fins que no s’aixequi. L’era de Hitler planteja els molts elements comuns entre els contendents i un escenari en què és possible el diàleg perquè tothom avanci.

