El mur que es resisteix a caure
El futur d'Europa
Xipre assumeix la presidència de la UE sense cap senyal que acosti la reunificació entre els dos costats de l'illa
Ursula von der Leyen, al costat del president de la República de Xipre, Nikos Christodoulides, visiten la Línia Verda que separa els dos Chipres
N'hi ha prou amb treure el passaport en el pas fronterer de Ledra per entrar a un altre món. Els minarets de les mesquites, els carrerons serpentejants dels basars, les trucades a l'oració. I moltes banderes blanques amb una mitja lluna i una estrella vermelles, els mateixos colors de la turca. Kebabs, cafeteries i llaminadures turques atrapen les mirades dels visitants.
“Gràcies a Turquia puc dormir per les nits”, diu Dervish, el vigilant de la mesquita de Lala Mustafa Pasha, o l'antiga catedral de San Nicolás, construïda per la dinastia francesa de la Casa de Lusignan que va governar Xipre durant l'Edat Mitjana. “Turquia ens envia aigua, ens dona seguretat. Si no fos per ells no arribaria el menjar. Sense ells no som res”, insisteix. A la seva esquena, alguns turistes occidentals passegen meravellats per aquest edifici gòtic que va ser convertida en mesquita quan l'imperi otomà va conquerir l'illa.
El temple, símbol d'algunes de les cultures que han pres l'antiga illa d'Afrodita fins ara, és a l'altre costat de la Línia Verda. Avui dia, i malgrat els múltiples intents diplomàtics de reunificar el país, Nicòsia continua sent l'última capital europea partida en dos, dividida per un mur que es resisteix a caure. En un costat, un país membre de la UE, amb un creixement econòmic del 3,4% i una taxa d'atur per sota del 5%. En l'altre, la República Turca del Nord de Xipre, que, més de cinquanta anys després de l'ocupació turca del 1974, continua representant un terç del territori de l'illa malgrat que només la reconeix Turquia.
“Gràcies a Turquia puc dormir per les nits”, diu el guardià d'una mesquita
Entre els dos territoris, la Línia Verda o la Zona d'Amortiment, que dijous va visitar la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, prometent donar un nou “ímpetu” als esforços de pau. La va traçar amb un bolígraf verd –ni vermell, ni blau, per evitar recordés als colors de Grècia o Turquia– el funcionari Michael Parrett-Young el 1963 per contenir els enfrontaments entre les dues comunitats poc després de la independència de Xipre, antiga colònia britànica.
Avui dia els seus únics habitants són gats. La guia turística que la hi va ensenyar a Von der Leyen és un personatge conegut a la televisió xipriota per la seva protesta: la seva casa familiar es trobava en aquesta terra de ningú, encara vigilada per un miler de soldats de l'ONU. A Ledra, un dels set punts d'entrada, un restaurant de kebabs ha estat batejat com “el mur de Berlín”.
La líder comunitària va viatjar a Xipre amb motiu de l'arrencada del semestre en què ostenta la presidència de la UE, un privilegi rotatori pel qual podrà tenir una important influència en els debats comunitaris. I, curiosament, exercirà aquest paper en un moment en què les fronteres internacionals semblen volàtils i tant Donald Trump com Vladímir Putin demostren no tenir cap respecte per la integritat territorial.
“Hi ha qui pensa que si no anem allà serà legitimar l'ocupació”, diu una guia grecoxipriota
No tenen a veure res amb el cas xipriota el conflicte d'Ucraïna o les amenaces de Trump de prendre Grenlàndia per la força, però el Govern de Xipre té la mateixa resposta sempre. És a dir, que s'ha de respectar el dret internacional, encara que l'inquilí de la Casa Blanca el menyspreï en públic. Ho repeteixen, tot i això, amb una veu més clara quan es tracta de Kyiv. Els xipriotes creuen que no toca fer enfadar els Estats Units, insisteixen que s'estan deslligant dels seus vincles amb Rússia i demanen d'entrar en l'OTAN si alguna vegada Ankara els retira el veto.
Des del centre de conferències Filoxenia, on acaben d'estrenar un edifici dedicat a les trobades de la presidència de la UE a Xipre, aquesta tensió és molt visible. En el primer que es fixa el grup de periodistes europeus quan baixa de l'autobús és a l'enorme bandera de la República Turca del Nord de Xipre furgada a la muntanya al costat d'un lema demolidor: “que feliç és aquell que diu jo soc turc”. “Esteu en un Estat membre de la UE, l'últim sota ocupació militar. Fora d'aquesta sala de premsa tindreu la prova tangible a la muntanya més enllà de Nicòsia. Això és el que els xipriotes han de viure dia a dia com ciutadans europeus”, explica la viceministra d'Afers Europeus, Marilena Raouna.
Malgrat els focus posats de la UE a Xipre, el conflicte continua absolutament estancat. El 2003 i el 2017 va arribar a semblar que un acord era possible, però cap dels dos costats no vol confiar en l'altre i van pesar també els interessos internacionals, especialment els de Grècia i Turquia.
Però encara hi ha qui manté l'esperança que les noves generacions impulsin la reunificació. L'entrada de Xipre a la UE va permetre el contacte entre dues societats fins aleshores hermètiques, i hi ha turcoxipriotes que, malgrat no parlar grec, ja envien als seus fills a l'altre costat de la capital a la recerca de millors escoles, encara que hagin de passar controls de passaports dues vegades al dia. “Volem la pau a l'illa per a les dues parts. Però no crec que vagi a ser possible aviat”, lamenta Nadia, mentre pren un te amb les seves amigues en la part turca.
Els joves turcoxipriotes creuen a la recerca de productes que no poden trobar en el seu costat del mur, com el porc. Els grecoxipriotes ho fan a la recerca de millors ofertes. “Alguns dels nostres diuen que el millor és no anar allà perquè donem diners als ocupadores. D'altres, en canvi, reivindiquen que no volen una divisió i que si no anem a Xipre serà legitimar l'ocupació”, reflexiona Cristina, una guia turística que insisteix en la “il·legal” ocupació. “A mi no m'agrada anar a l'altre costat”, promet el vigilant Dervish. “Els policies ens miren malament i ens tracten com animals”.