Per què te’n vas?
El Barça neda en l’abundància (futbolística) i el Reial Madrid està amb l’aigua al coll. Els problemes del club blaugrana són ara els propis de l’excés i l’exuberància. I aquests contextos també generen friccions en forma de desil·lusió. Pedro Fernández, àlies Dro, encara és molt jove (18 anys acabats de fer), però tots els jugadors que estan per davant d’ell a la seva demarcació no només són bons sinó també joves, així que la seva frustració és comprensible i no pot sorprendre. El quid de la qüestió és saber per què marxa d’un club en el qual somiava triomfar i per què ara.
Més enllà de les opinions sorgides des de la visceralitat per abordar aquest tipus de casos altament sensibles, i del comprensible malestar de H ansi Flick, que detesta els imprevistos i no s’esperava la sortida del futbolista a meitat de temporada, resulta deontològic explicar les motivacions de Dro, que, equivocades o no, quedaran silenciades els pròxims dies pel soroll i les acusacions relatives als diners, la traïció i altres tòpics.
Dro es veia tapat per migcampistes joves com ell, però la seva decisió ha desconcertat
Dro va jugar els seus últims minuts al primer equip contra l’ Atlètic al Camp Nou, el 2 de desembre, fa mes i mig. La mesura del temps és subjectiva. Pel damnificat, ha estat massa. Per d’altres, insignificant. Va entrar al camp uns minuts a la segona meitat i va ressaltar per la seva sang freda i tècnica en un moment complex per la magnitud de l’adversari. Dro és un migcampista ofensiu de peu delicat i bona planta en espera de guanyar múscul.
Des d’aleshores Dro no ha disputat ni un sol minut i ningú, ni tan sols els que avui s’escandalitzen, no l’ha reclamat. Especialment decebedor per a ell va ser el partit contra el Guadalajara de Copa del Rei, idoni per tenir una oportunitat i per al qual no hi va haver picada d’ullet per part de l’entrenador. Els futbolistes són així.
Va ser aleshores quan la idea va començar a créixer dins el seu cap i en la gent que l’assessora, aquesta que Flick acusa sense matisos de la seva marxa. Dro va pensar en tots els altres (Dani Olmo, Fermín, Pedri, Frenkie de Jong, Bernal, Casadó, Gavi quan es recuperi, Eric Garcia com a pivot i fins i tot Raphinha com a mitjapunta) per acabar pensant en ell mateix. El futur blaugrana va desaparèixer i se li va fondre a negre. Iván de la Peña, el seu representant, el mateix d’ Eric Garcia i Gavi, va començar a treballar en el tema i l’operació es va accelerar. Avui la decisió d’anar-se’n és definitiva, però no encara la destinació elegida, encara que guanya pes el PSG, entrenat per Luis Enrique, també portat per De la Peña. La decisió s’anunciarà aquesta setmana. Allargar-la no beneficia ningú.
Al Barça hi ha un emprenyament tan monumental com raonable, compatible amb el que hem explicat. Amb la majoria d’edat acabada d’assolir, el club assumia que la clàusula de rescissió d’una de les seves millors promeses estava desfasada, així que la intenció era asseure’s i parlar. Deco i De la Peña solen fer-ho per aquest i altres jugadors. Aquesta vegada no hi haurà diàleg possible. El jugador dipositarà els sis milions d’euros de la seva clàusula de rescissió. La seva paciència ha estat la dels nous temps, poca.
La seva carrera dictaminarà l’encert o l’error del pas fet. Si som davant Thiago Alcántara o davant Ilaix Moriba. Tots dos van precedir Dro en un adeu equiparable.
