Irene Polo, el desgel d'una periodista pionera
Una veu diferent
Un monòleg al teatre Gaudí i dos recopilatoris dels seus articles revifen la seva figura
Irene Polo, fotografiada entre el 1929 i el 1936
“Ningú en aquesta sala no sap qui soc. Estic morta, per descomptat, perquè vaig néixer a Barcelona el 1908 (...). Vaig arribar a ser una dona important i coneguda a la meva ciutat. Tan important que una vegada cent periodistes em van oferir un càlid homenatge quan encara no tenia ni trenta anys”. La sala que s’esmenta és la petita del teatre Gaudí, a Barcelona. I qui va rebre aquell caliu dels seus companys de professió el gener del 1936, abans que marxés amb l’arxiestrella Margarida Xirgu a les Amèriques per fer-li de cap de premsa, és la periodista Irene Polo.
A Polo l’encarna a l’escenari l’actriu Àngels Sánchez, en un monòleg de poc menys d’una hora que porta per títol Coses que només saps quan estàs morta. L’obra, amb text de Francesc Salgado i direcció d’Anna Güell, té dues setmanes de recorregut i enceta ara l’últim tram. Es representa de dijous a diumenge i és, juntament amb la publicació de dos llibres que recopilen articles seus, part de l’esforç per recuperar la figura d’una periodista pionera congelada en la memòria, malgrat que amb articles com A la cacera de quatre paraules del Sr. Cambó va fer nou periodisme abans que Tom Wolfe encunyés el terme i abans que Gay Talese rebutgés que el va practicar a Sinatra té un refredat.
“Va ser la primera autèntica periodista d’aquest país –va dir de Polo el col·laborador de Guyana Guardian Sempronio–. Les poques dones que eren als diaris papallonejaven a les redaccions”.
Abordava tot allò que als seus companys ni se'ls passava pel cap que pogués ser d'interès periodístic
Perquè a Irene Polo li va tocar viure en una d’aquelles èpoques en què, si fa no fa, era igual de complicat que una dona es fes un forat en el món del periodisme, que no ser mal vista per dur pantalons. “D’un moment a l’altre reconeixerem moralment i socialment que la dona pertany a la mateixa espècie que l’home i que, per tant, el que està bé per a ell ha d’estar-ho igualment per a ella”, va escriure la mateixa Polo amb to murri en al diari Las Noticias, el maig del 1931. Parlava de pantalons, però al rerefons hi ha una denúncia a les dificultats de la dona per obrir-se pas en un món del tot masclista. A nivell individual, a més, la seva condició de lesbiana li ho posava encara més difícil.
Vist això, no és estrany que l’editorial Renacimiento elegís l’any passat el títol d’Una intrusa en la prensa per a un recull de 77 articles que Polo va publicar majoritàriament entre 1927 i 1931 en castellà. O que la editorial Quaderns Crema tornés a editar – també el 2025– un altre compendi d’articles sota el títol La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Glòria Santa-Maria i Pilar Tur van ampliar el recull d’articles de Polo publicats el 2003, passant de 300 pàgines a més de 450. Uns textos que primer són en castellà i després en català al passar a treballar per diaris com La Humanitat La Rambla o L’Opinió.
El seu periodisme era diferent. I ho tocava tot. També allò que la resta dels seus companys consideraven mancat d’interès. O millor dit, allò que ni tan sols se’ls passava pel cap que pogués ser d’interès periodístic: castanyeres, venedors de gelats, la festa major de Gràcia, taxistes, homes-anunci.
Però també va cultivar l’entrevista feta reportatge per aprofundir molt més en els absurds. Com la miss que argumenta que per culpa de la fuga de Ramón Franco –germà del que després seria dictador– no ha guanyat Miss Espanya; la cita dins d’un taxi amb una actriu protagonista el 1927 de La tía Ramona, que s’empipa amb Polo perquè s’adona que ha demanat al taxista que faci un trajecte més llarg i així tenir més temps per xerrar amb l’estrella.
“Els articles són tots una meravella i molt divertits, cada un d'ells són gairebé una peça teatral”, afirma Anna Güell
A més, la seva experiència com a cap de publicitat de la productora de cinema Gaumont, amb tan sols 19 anys, li va obrir les portes a grans estrelles, com Buster Keaton. Cap al final de la seva carrera va abordar amb més intensitat qüestions polítiques. El 1936 va marxar amb Xirgu. Poc després esclatarà la Guerra Civil i serà una exiliada sobrevinguda.
Aplegar bona part dels seus articles és una feina complicada, ja que Polo sovint en va escriure sense firmar-los o amb pseudònim. La tasca investigadora de Santa-Maria i Tur en aquest sentit ha estat fonamental. També per anar omplint poc a poc el puzle de la seva biografia. Li falten peces, però gràcies a les dues investigadores s’ha pogut determinar, per exemple, que la periodista va néixer el 1908, i no el 1909, com fins fa uns mesos es creia. Contràriament, els motius que la van portar al suïcidi a Buenos Aires el 1942, amb 33 anys, encara no són del tot clars.
Lee también
Des del novembre del 2024 que Coses que només saps quan estàs morta ha anat evolucionant. Primer va ser una mena de conferència, després una lectura. Ara, una obra. Malgrat els testimonis biogràfics, les dificultats per reconstruir la vida de Polo s’expliquen perquè “salta d’un diari a un altre, canvia d’ambients, busca sempre experiències noves”, explica Francesc Salgado. “Els articles són a l’hemeroteca, però la seva vida està esvaïda...”, afegeix.
Anna Güell assegura que amb l’actriu Àngels Sánchez es van deixar guiar per la intuïció: “Vas conduint el personatge i de sobte és com si et parlés i el que no saps d’ella surt sol a l’escenari”.
Salgado i Güell no descarten en un futur anar més enllà d’un monòleg i fer una obra de teatre coral per donar vida a alguns dels articles de Polo: “Els textos són tots una meravella i molt divertits, cadascun d’ells són gairebé una peça teatral”. Per ara barrinen uns podcasts. Després ja es veurà.
“Cent periodistes homenatjant una companya dona en aquella època... és espectacular que algú tan important hagi desaparegut del nostre record”, assenyala Güell. Santa-Maria, Tur, Salgado i Güell, amb el seu treball, lluiten perquè no torni a passar.