Desesperació i molts dubtes en la pitjor tragèdia ferroviària de la dècada
Sinistre ferroviari
La xifra de morts pel xoc dels trens d’alta velocitat va ascendir ahir a 40
Membres de la Guàrdia Civil,ambefectius d’emergències, treballenal costat delstrens, al lloc del mortal descarrilament, aAdamuz
Un dels voluntaris de Protecció Civil que va rescatar víctimes de l’ Alvia que va descarrilar al revolt A Grandeira d’Angrois, a uns tres quilòmetres de l’estació de Santiago de Compostel·la, recordava el 2023, quan la premsa va tornar a fer atenció a l’accident pel desè aniversari, que el que li continuava traient el son no eren els crits de dolor que va sentir aquella nit ni les imatges de cossos ajaguts plens de sang. Tampoc la pudor de cremat que queda impregnada a les celles.
Cap al vespre hi havia 43 hospitalitzats; nou d’ells estaven en estat greu
El que el feia sobresaltar del llit eren les melodies dels mòbils –a terra o a les butxaques dels morts– que no paraven de sonar. Familiars que trucaven, una vegada i una altra, amb l’esperança que el seu parent despengés el telèfon. La matinada de dilluns, després del descarrilament de dos trens d’alta velocitat a Adamuz ( Còrdova), l’escena es va tornar a repetir. Telèfons sonant, enmig de la foscor, que resumien les dues cares d’una eterna nit amb l’ai al cor: la desesperació dels familiars davant la falta d’informació i la impotència dels rescatadors davant la foscor que no els permetia avançar.
El poble d’Adamuz es bolca a ajudar els familiars oferint mantes, electrògens, menjar i vehicles
El saldo oficial de morts al migdia ascendia a 39 persones, però a primera hora de la tarda els equips de rescat, amb màquines pesants, encara no havien accedit a un dels vagons davanters de l’ Alvia 2384 que va sortir de Madrid amb rumb a Huelva però no va arribar mai a la destinació perquè els combois posteriors de l’ Iryo 6189 es van interposar al seu camí. D’aquí que les autoritats insistissin durant tot el dia que aquella xifra era provisional. Cap a les 18 hores, el 112 d’ Andalusia va elevar el nombre a 40. Els forenses de Còrdova van rebre 37 cadàvers i van fer 23 autòpsies, que ara per ara han permès que cinc persones fossin identificades per la Guàrdia Civil a través de les empremtes dactilars.
Els pròxims van sortir del poble, cap a la capital, abans que els polítics anessin a la zona del desastre
Després de les 19 hores eren 43 les persones que continuaven hospitalitzades, nou d’elles greus. Les autoritats també investiguen 43 denúncies de persones desaparegudes en l’accident, segons l’estadística del Centre Integrat de Dades (CID).
La Guàrdia Civil habilita una oficina per recollir ADN de familiars per agilitar les identificacions
La investigació, de moment, el que ha determinat és que van passar 20 segons des que va descarrilar el tren que es dirigia a la capital fins que l’ Alvia el va envestir. Un lapse de temps, segons les primeres indagacions, insuficient perquè entressin en funcionament els sistemes de seguretat del tren. De l’impacte, els tres primers vagons –incloent-hi el del maquinista, de 28 anys, que és entre els morts– van sortir disparats fins als peus d’un talús de quatre metres.
Gairebé 24 hores després de la col·lisió, els operaris no havien aconseguit accedir a un dels vagons
El sergent primer Muñoz conduïa la segona patrulla que va arribar al lloc del desastre, enmig de Sierra Morena, després de rebre l’avís deu minuts abans de les 20 hores de diumenge. Diu que als 49 anys –i 21 a l’institut armat– és la primera vegada que viu a les seves carns una tragèdia d’aquesta magnitud. La primera impressió, en veure l’ Iryo mitja hora després de l’avís, va ser horrible: persones desorientades amb ferides, plors de desesperació i morts als vagons. Però la segona impressió, quan el mateix maquinista els va avisar que hi havia un altre tren sinistrat, va ser dantesca. Va perdre el compte dels cadàvers –i dels ferits, molts d’ells de gravetat–. I dels mòbils que sonaven. I de les pantalles que s’il·luminaven amb trucades entrants sense resposta. Enmig d’aquell desconcert, el sergent Paco, com diu que el coneixen a la Comandància de la Guàrdia Civil a Còrdova, va trobar una –de les poques– notes de color de la nit més negra d’ Adamuz. Una nena de 6 anys, sense la família, que havia aconseguit sortir d’un dels vagons més afectats pels seus propis peus. Literal. L’uniformat es va adonar, “una hora més tard”, que la nena anava descalça. Li va explicar, “amb força enteresa per a l’edat que té”, que es va haver de treure les sabatilles perquè li havien quedat atrapades entre els obstacles –de ferros– que es van formar al comboi després del descarrilament.
L’Alvia no va tenir més de 20 segons des que va descarrilar l’Iryo, insuficients per reaccionar al sinistre
Mentre que la nena, que només va haver de rebre tres punts de sutura per un petit cop al cap, relatava als agents que la custodiaven com tornava de passar el cap de setmana a Madrid amb la seva família, els Zamorano Álvarez, de Punta Umbría (Huelva), a l’altra banda de la muntanyes, a uns vuit quilòmetres, Juan Barroso, anava “d’hospital en hospital, fent voltes sense sentit” a la recerca dels seus pròxims. “Tu veus normal que no sapiguem res, absolutament res, de la meva família més de 12 hores després?”, es pregunta sense deixar marge per donar un sí com a resposta. La seva família és la mateixa que la nena supervivent. Ahir al migdia no hi havia ni rastre del seu cosí, el pare de família, ni de la seva esposa, ni del nen gran de 12 anys, ni d’un nebot del matrimoni. A tots ells es referia com a “desapareguts”, malgrat que els pitjors presagis anaven envaint, cada hora que passava, l’Hogar del Pensionista d’ Adamuz, on van trobar empara una vintena de famílies que s’aferraven a l’única esperança: hi havia diversos ferits molt greus, a l’uci, a qui els serveis d’emergència no havien aconseguit posar-los encara noms ni cognoms perquè van arribar a les ambulàncies sense cap pertinença. Era això o assumir el pitjor desenllaç...
Que no va trigar –gaire– a arribar.
Abans que el president del Govern, Pedro Sánchez, escortat pel ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, i el de Transports, Óscar Puente, anessin a Adamuz, els familiars van abandonar amb autobús el poble que es va bolcar a ajudar-los la nit anterior. Els que van portar entrepans, roba i mantes als familiars. Els que van aportar grups d’electrògens al lloc de l’accident. Els que van oferir els vehicles per traslladar il·lesos. I el que no va parar de moldre cafè per als qui veien que no girava el rellotge que penja de l’Hogar del Pensionista. L’autobús posava rumb a Còrdova capital, on es va instal·lar un centre d’atenció a familiars amb psicòlegs de la Creu Roja. Però abans tocava fer una parada, a la Comandància de Còrdova, on la Guàrdia Civil va habilitar una oficina per recollir mostres d’ADN de familiars de primer grau, que facilitessin les tasques d’identificació en mans d’un equip d’experts que va agilitar els temps després de la dana de València.
Un parell d’hores més tard, va començar el degoteig de noms amb cognom a la llista de morts: Félix Zamorano, Cristina Álvarez, Pepe Zamorano, María Clauss, Óscar Toro...