Rodamon a les Canàries
Els pares d’Anderson viatjaven mentre sumaven fills: tres de genètics (un, Jon Lee) i dues germanes adoptades a Costa Rica i Taiwan. Família multiracial, cosmopolita de debò. Per això la pàtria de Jon Lee Anderson ha estat el periodisme, com va certificar el seu bon amic Gabo. Anderson ha sabut ficar-se en temibles vespers i sortir-ne indemne... I sempre amb una història irresistible sota el braç. Ha antologat el seu mig segle de periodisme en els dos volums d’ He decidido declararme marxista ( Debate), els seus articles i reportatges i perfils des del 1980. Simultàniament comparteix Aventuras de un joven vagabundo en los muelles (Anagrama), deliciosa crònica del seu viatge adolescent entre Europa i Àfrica, amb una llarga estada a les illes Canàries, a la recerca de la seva estimada germana Michelle.
Puc dir-li sâkúi?
Així em deien de nen en una de les llengües de Libèria, el kpelle: “nen inesperat”.
Va arribar per sorpresa?
El meu pare era diplomàtic nord-americà a Libèria. Jo me n’anava per la selva.
Records feliços?
Sí. Tant que, amb 14 anys, vivint a Anglaterra amb la mare, em vaig aventurar a viatjar... Fins al Togo!, per reunir-me amb la meva germana Michelle, de 18 anys.
Com va viatjar?
Autoestop: vaig travessar mig Europa i Espanya: era el 1972, Franco feia por. En un llibre de fotos vaig veure rostres d’espanyols durant la Guerra Civil... Em feien pena!
Com era vostè llavors?
Grenyut i barbut, pantalons acampanats blancs pintats amb xampinyons de color carabassa... Havia provat totes les drogues, escoltava Pink Floyd, David Bowie, Jimi Hendrix, Santana...
Un hippy... Va aprendre castellà?
El meu mig any vagabundejant en molls de les Canàries, esperant embarcar cap a l’ Àfrica... I després, anys per Sud-amèrica.
Va trobar la Michelle?
Reparava una embarcació per navegar i va arribar ella a Las Palmas. Vam viatjar a Florida amb els pares divorciant-se.
A quins altres llocs ha viscut?
A Califòrnia, Libèria, Corea del Sud, Trinitat, Haití, Sud-àfrica, la Xina, Taiwan, per tot Sud-amèrica...
Viatjar i escriure?
Ha estat la meva vida, sí.
Successor de Kapuscinski, li han dit.
He exercit com a periodista durant cinc decennis en cinc continents.
Va entrevistar l’últim Pinochet...
I Hugo Chávez. He caigut bé als tirans... I m’han confiat coses.
I després se’n deuen haver penedit...
Probablement. Un general bolivià em va revelar on estava enterrat el cos del Che Guevara... El van honrar a Cuba.
Ha titulat la seva antologia periodística així: He decidido declararme marxista...
És una picada d’ullet tendra a la meva preadolescència: és la frase que vaig anotar en una entrada del diari que escrivia amb 13 anys... Sí que em sumo als que van posar el seu pit contra racismes i apartheids.
Va ser nen a Corea del Sud, oi?
Sí: casetes de fusta, un pont a la zona desmilitaritzada entre les dues Corees, exercicis militars aeris... Després vam viure a Colòmbia, vam tenir xofer armat: una societat violenta... En total, vaig viure en nou països abans dels 18 anys!
De què va treballar vostè abans de ser periodista?
Vaig tallar tabac a Kentucky, vaig ser guardià en una presó... Hi vaig aprendre molta psicologia humana!
I escriure? Quan va començar?
La mare estava envoltada de llibres i amics escriptors...
Com a periodista, ha tingut un mètode?
Si una cosa m’interessa, m’hi acosto... Sense jutjar. I sense barallar-me: jo no soc Oriana Fallaci. Més aviat pretenc un fil de simpatia amb l’altre, busco alguna intimitat.
Quin personatge de tots els seus entrevistats li ha caigut millor?
Gabriel García Márquez, sens dubte: em va caure súper. Ens vam estimar.
I el més malvat?
Papa Doc, dictador d’Haití, a qui no vag arrivar a entrevistar, malgrat sí a qui el va igualar en maldat, el dictador sàdic i assassí liberià Charles Taylor, un autèntic psicòpata.
Quina pregunta ha formulat sempre a tots els poderosos?
Una pregunta triple: quina és la seva noció de la justícia?, com veu vostè la societat?, a vostè li agrada la gent?
Ha vist perillar la seva vida?
Fa 30 anys, a Gaza, una turba em va envoltar per lapidar-me: me’n vaig deslliurar, però em van agafar com a escut humà. I en una badada... Me’n vaig escapar corrent.
Alguna altra vegada?
Vaig escriure sota les bombes a Bagdad. I, a Síria, l’Estat Islàmic va segrestar i va degollar el meu amic Jim Foley.
Cap a on s’encamina el periodisme, Anderson?
Cap a l’ infoentreteniment, la mentida, el populisme i l’autoritarisme.
Ho diu per la presidència de Trump?
Minarà la democràcia americana: ho vaig témer... I ara veig que es confirma.
Viu vostè actualment al Regne Unit: com està anant la jugada del Brexit?
Una decepció enorme, un tret al peu, la ximpleria més gran del món.
Com veu Espanya i Pedro Sánchez?
Pedro Sánchez és un polític democràtic molt més hàbil que tots els seus rivals en lliça, i altament capacitat per al poder.
Per què fa vostè el que fa?
M’agrada des de sempre i he fet i faig la vida que he volgut i vull: la de ser un testimoni del meu temps.
