El vici d’especular
Dues notícies impactants han saturat l’actualitat les dues últimes setmanes: el cas Iglesias i la tragèdia d’Adamuz. Només s’assemblen en un punt: tracten casos que busquen aclarir fets i responsabilitats en un procés que podria ser llarg. Per això comparteixin un mantra que les veus assenyades repeteixen tothora: “No fem judicis paral·lels”. Però ens agraden tant les elucubracions que és fàcil veure el presentador de torn abocar-ne un cabàs i tot seguit frenar i dir: “Ep, val més no especular! Cal esperar”.
Especular forma part de les necessitats de la nostra intel·ligència i de les de la nostra estupidesa. En l’àmbit privat, és un entreteniment de vegades trivial, de vegades genial. Però quan l’especulació es fa pública a les xarxes socials o als mitjans tot canvia: contamina el curs de la justícia, viola la presumpció d’innocència i causa una llarga llista de danys directes o col·laterals.
Crec fermament que, en públic, sempre està bé fer un esforç per resistir-se a especular
No estic lliure del vici d’especular, però avui he decidit donar exemple: no els diré què penso del cas Iglesias. Tampoc especularé sobre ell com a persona. Com a cantant, en canvi, sí que puc dir una cosa (perquè no és una especulació sinó un fet contrastat): durant l’any que en vaig fer divuit i coincidint amb l’èxit de la cançó que se’n va i se’n va, cada vegada que sentia la seva veu untuosa al centre comercial se’m desencadenava una miringitis. És una inflamació del timpà i pot provocar una pèrdua d’audició, però jo vaig tenir la desgràcia de patir-ne un augment: dins del meu cap, la tornada de la cançó sonava a un volum eixordador. El metge em va creure (la relació causa-efecte era irrefutable) i em va receptar corticoides de rescat. Doncs bé, malgrat el dany sofert, em semblaria irracional posicionar-me públicament en contra seva amb una mera especulació. Sense conèixer el cas a fons, com es pot tenir la gosadia d’afirmar “Em crec el que diuen les denunciants”? I, per la mateixa raó, com es pot afirmar el contrari?
Encara és més sinistre especular sobre la tragèdia de Còrdova. Entenc que cal omplir programes, però amb imaginació hi ha molt a comentar en comptes d’emetre dolls d’elucubracions que només serveixen per alimentar paranoies. Ja he reconegut abans que especular em tempta. Però avui crec fermament que, en públic, sempre està bé fer un esforç per resistir-s’hi. Perquè si no prenem decisions individuals d’aquesta mena, acabarem per aconseguir que qualsevol judici amb garanties esdevingui una caça de bruixes digna de temps (encara) pitjors.