Seguir gravant
Des de sempre, l’actitud majoritària davant d’una catàstrofe imminent ha estat fugir-ne. Són pocs els que corren el risc de quedar-se a ajudar (per això els anomenem “herois”). Però a l’era postdigital veiem un nou paràmetre de comportament cada dia més freqüent: facis el que facis, continues gravant. Immersos en un escenari dantesc, molts joves a l’interior del bar de Crans-Montana es van quedar gravant les flames que tenien a poc més d’un metre.
Les xarxes s’han saturat de crítiques més o menys raonades, més o menys injustes (ningú no pot saber què faria exactament en una situació extrema que no ha viscut mai). En qualsevol cas, val a dir que ens costa d’entendre el fenomen: per què aquests joves van arriscar la vida (alguns la van perdre amb el mòbil a la mà) en comptes de córrer? I, a l’exterior del bar, per què tants
joves també preferien gravar en comptes de, per exemple, ajudar els pocs que intentaven facilitar el pas dels ferits que sortien al carrer i agilitzar la sortida? Un psicòleg consultat al canal suís RTS va dir que hi ha alguna cosa ancestral que als humans ens paralitza davant les situacions d’horror.
Es diria que darrere la pantalla se sentien invulnerables com un avatar
Entenc això de la paràlisi, però l’adjectiu ancestral em resulta poc convincent: el grau d’hipnosi que provoca la pantalla del mòbil és un fenomen nou. En aquest cas, es diria que la feien servir de barrera protectora, una pantalla màgica capaç de convertir l’escena real en virtual. O que, darrere del dispositiu, se sentien invulnerables com un avatar. O potser, donada la gran quantitat de brutalitats que les xarxes els ofereixen, el grau de sensibilització al perill està canviant...
Eren joves, tendres i inexperts. Però som els adults els qui hem contribuït a crear el món que habiten. I en aquest nou món, el paper de les pantalles a les seves vides revela cada dia nous aspectes, cadascun més inquietant que l’altre.
Urgeix obligar els responsables de les plataformes a prendre mesures. Mentre no ho facin, qualsevol restricció per limitar l’accés dels més joves al mòbil connectat a les xarxes hauria de ser benvinguda. Com més temps puguin créixer en contacte amb la realitat real, millor per a ells. I com menys temps destinem, joves i adults, a les xarxes asocials, millor per a la humanitat.