Els 5.700 morts invisibles de la Guerra Civil
La investigació d’una tragèdia
La fam va fer estralls als psiquiàtrics catalans entre el 1936 i el 1939, amb fins al 50% de mortalitat
La històriaLa fossa comuna del cementiri de Sant Boi, sota la pèrgola, on van ser enterrats els malalts psiquiàtrics morts durant la guerra. Dos d’ells van serNarcisa CasellasiJosep(la seva família no en vol revelar el cognom). Al costat, el certificat de defunció i l’ordre de trasllat deSòriaa la institució de Sant Boi de Ruperto Blanco, un altre dels interns morts
La carta d’un lector, rebuda a Guyana Guardian al novembre, parlava d’unes víctimes de la Guerra Civil que no van morir al front ni sota les bombes, sinó tancades i oblidades rere els murs dels manicomis. “El 99% de la població segueix sense conèixer la fossa comuna més gran fruit de la Guerra Civil: els més de tres mil morts als hospitals psiquiàtrics de Sant Boi de Llobregat”, escrivia Antonio Blanco.
Entre aquests morts hi havia el seu avi Ruperto, reclòs al psiquiàtric des del 1926 després de ser traslladat des de la seva Sòria natal. “El cap de setmana passat vaig passejar pel cementiri de Sant Boi, perquè només sé que és enterrat allà”, deia l’ Antonio a la seva carta.
Durant dècades, les morts que van tenir lloc als psiquiàtrics catalans durant la guerra han quedat fora del relat històric. Se sabia que hi va haver gana, col·lapse sanitari i desorganització, però ningú no havia quantificat fins ara l’abast de la tragèdia.
Més de 5.700 pacients de psiquiàtrics van morir de gana o per malalties de desnutrició entre el 1936 i el 1939, segons una investigació inèdita de l’historiador Marcos Robles, que s’ha passat dos anys rastrejant arxius per encàrrec de la direcció de Memòria Democràtica de la Generalitat.
Només a Sant Boi van morir 3.160 interns. Va ser l’epicentre, però no l’únic focus: al barceloní Institut Mental de Sant Andreu, que depenia de l’hospital de la Santa Creu, hi van morir 776 pacients; al Martí Julià de Salt (Girona), 633; 487, al Pere Mata de Reus, entre d’altres.
La primera pista la va trobar fa deu anys Carles Serret, responsable de l’ arxiu històric municipal de Sant Boi, que va detectar unes xifres de mortalitat desproporcionadament altes per a la població local. La majoria de defuncions estaven registrades al psiquiàtric. Va ser clau la insistència de familiars i activistes pels drets dels pacients de salut mental perquè la Generalitat decidís investigar.
Segons les dades recollides per Robles, el 1936 van morir 197 interns; el 1937, 872; el pitjor any va ser el 1938, amb 1.681 defuncions. El 1939 se’n van registrar 410. A partir del segon any del conflicte, relata Serret, hi va haver jornades en què s’enterraven fins a vint pacients a la fossa comuna. “L’enterrador es queixava contínuament per l’excés de feina”, explica.
La situació es va agreujar amb l’ avanç de la guerra. Sant Boi, amb la seva secció masculina i femenina, era el psiquiàtric més gran de Catalunya i va rebre pacients evacuats d’altres centres. L’ Institut Pere Mata de Reus es va convertir el 1938 en hospital militar per als ferits de la batalla de l’ Ebre. Entre els traslladats hi havia en Josep, besavi de Francesc Martínez. Va morir tres mesos després d’arribar a Sant Boi, per una pneumònia hipertòxica. “Veiem gent relativament jove que, després de pocs mesos ingressada o desplaçada des d’altres centres, mor ràpidament –assenyala Serret–. Això només passa quan fallen totes les condicions bàsiques”.
A Sant Boi, dels 1.260 pacients que hi havia el 1935, 931 eren morts quan va acabarla guerra, un 74%
Fins al 1936, els psiquiàtrics de Sant Boi estaven gestionats per l’orde de Sant Joan de Déu. Amb l’esclat de la guerra, els religiosos van fugir i la gestió va quedar en mans de la República amb personal improvisat.
Entre les víctimes, hi va haver dones internades per raons morals. Narcisa Casellas hi va ingressar amb 28 anys després de passar per institucions del Patronat de Protecció a la Dona. El diagnòstic va ser “demència precoç” i “confusió mental per maternitat”, tot i que no consta que tingués fills. La seva reneboda, Susanna Casellas, ha aconseguit recuperar tot el seu expedient, les transcripcions de les entrevistes incloses, en què la Narcisa afirmava que no entenia per què era allà. Va morir el 1937, després de catorze anys tancada.
La investigació de Marcos Robles permet dimensionar per primera vegada l’abast del que va passar. A l’ arxiu del Parc Sanitari de Sant Joan de Déu, l’historiador hi va localitzar la llista completa dels pacients masculins de Sant Boi a començaments del 1935: 1.260 homes. Quan va acabar la guerra, 931 havien mort. Un 74%. A Sant Andreu hi va haver una mortalitat aproximada del 50%.
Les causes de mort es repeteixen en tots els centres i apunten en una mateixa direcció. Enterocolitis i caquèxia són els més freqüents, amb infeccions derivades de la debilitat extrema. La gana era estructural. Robles ha localitzat cartes desesperades d’administradors que demanaven menjar a la Generalitat. Als arxius de Salt, els més ben conservats, s’hi observa una caiguda dràstica de subministraments: de carn de be i bou, a només pa i una mica
de bacallà.
Des de dins, alguns pacients en van deixar testimoni escrit. Josepa Balaguer, interna a Sant Andreu, es va queixar per carta que els servien mongetes tan crues que se’ls posaven malament: “Ens donen un plat ple d’aigua, que de pa, casi no n’hi ha gens, per més que en diguin sopa i tots els malalts es moren de fam; corre la veu que les empleades treuen l’espès tant de la sopa com de l’arròs per a menjar-se’l elles (...) Els empleats s’engreixen i nosaltres ens aprimem”. Va morir als cinc mesos.
L’administració republicana va expedientar empleats per robar aliments. Des del 1937 ja se’ls escorcollava en sortir de la feina, assenyala Robles. En un expedient del març del 1938, una infermera reconeix que havia sostret pa “per a un net”. Una altra, acomiadada per robar menjar, assegurava que mai havia maltractat els interns.
Avui, les víctimes continuen sense reconeixement. A Sant Boi hi ha una fossa comuna amb unes 3.000 persones. A Salt passa el mateix. “Els memorials recorden els soldats, però no els malalts. No hi ha cap altre col·lectiu a qui passés res així i no se sàpiga”, denuncia Robles. Segons el seu parer, aquells pacients van ser doblement abandonats: per les institucions i per les pròpies famílies, algunes de les quals van trigar anys a preguntar-hi.
“No hi ha cap altre col·lectiu que patís una cosa així i no se sàpiga”, diu l’historiador Marcos Robles
El Parc Sanitari Sant Joan de Déu ara digitalitzarà els ingents documents antics per atendre els familiars que sol·licitin informació. Ha ofert a l’Ajuntament de Sant Boi erigir una escultura en homenatge de les víctimes. Francesc Martínez, un dels impulsors de Besnets per la Dignitat, creu que és necessari: “Falta un homenatge, un lloc on portar flors”.
