“La meva ‘tata’ i jo buscàvem bombes als camerinos”
Entrevista
Lluís Llach a la seu de laSGAE
Hi va haver una època, no fa tant, que anar a un concert volia dir jugar-se una pallissa, la presó, o alguna cosa pitjor. Anys foscos que van començar a morir el novembre del 1975 mentre una altra societat començava a florir en concerts com el que Lluís Llach va celebrar el gener del 1976 al Palau d’Esports. La de Llach, juntament amb l’actuació prèvia de Raimon i la posterior de Quico Pi de la Serra, configuren els tres grans concerts de la transició, tres vetllades que han quedat gravades per a la història musical i política, i que el festival Barnasants homenatjarà en la inauguració amb el concert Llach - Gener 1976 , en què una formació de músics de diverses generacions interpretaran íntegrament el mateix concert que el cantautor de Verges va fer aquells dies convulsos, el primer en què no se li va censurar cap tema, i el primer en què la Catalunya del futur va poder sortir a cara descoberta.
Retirada
Un aprèn a fer melodies, però no volia fer de la meva música un ofici”
Era conscient de la importància dels concerts al Palau d’Esports?
Tornava de França i no coneixia gaire bé la meva situació artística, però em vaig adonar del que passava quan les entrades es van vendre tan ràpid. A mesura que s’acostava el dia, m’adonava que en el fons era una excusa cultural per a un acte polític, i a mi ja em va anar bé, perquè havia lluitat contra el franquisme des que vaig entrar als Setze Jutges. Vaig
entendre que venia tota la classe política, allò em sobrepassava a mi, i vaig intentar posar-me al seu servei.
Va ser un punt de trobada transversal.
Malgrat que jo era anarcomarxista, per dir-ho d’alguna manera, qui organitzava el concert era un senyor molt conspicu de la societat barcelonina, Oriol Regàs. El fet que aquell senyor es jugués els quartos i permisos, perquè tenia els seus interessos legítims, em busqués un pis perquè els de dretes no em trobessin i anés a discutir amb el govern, em va fer veure que era molt transversal.
Aquelles tres nits van marcar una inflexió.
Era un acte entre cometes religiós, encenien espelmes, però eren per la democràcia, no per Lluís Llach. Hi havia molta tensió perquè la ultradreta era vigent i venjativa, el primer dia hi va haver amenaça de bomba i després cada dia. Va venir la policia i a la gent de confiança, a la meva tata de 80 anys i a mi, ens van ensenyar a buscar les bombes als camerinos, i jo les vaig anar buscant en cada recital. Això ara ho expliques i sembla un conte de fades, perquè era molt bonic i divertit, i ho vivíem així; si esclata, que esclati!
Hi va assistir tota la classe política...
...Que fins aleshores era inexistent, perquè no havien sortit mai a manifestar-se d’una manera pública.
Hi havia l’esperança que la mort recent de Franco servís per a alguna cosa.
Teníem l’esperança que sí, també és just dir que quan el franquisme ho permet és perquè van pensar que era convenient permetre-ho, aquí ningú no és innocent. Però hi havia una gran confusió, normativament quan es feien recitals demanaves permís al Govern Civil, la Guàrdia Civil i la censura. Nosaltres teníem tots els permisos i la censura ja no existia, però la normativa deia que el Govern Civil no es passava sense censura. Llavors una noia molt guapa, que es diu Nuria, es va inventar un tampó de censura totalment fals i el va presentar així. I com que suposo que els guàrdies civils i policies tenien ganes de treure’s allò de sobre, va passar!
Aquest concert és la certificació que la seva música s’ha independitzat definitivament de vostè?
No m’he sentit mai dependent de la meva música, ho he dit tota la vida malgrat que ningú no m’ha cregut. Jo no vivia per fer música, és evident que m’ha fet més feliç i m’ha ajudat sobretot a viure d’una manera molt especial, no sé si millor, perquè en això soc molt ambiciós.